10 mirades 10

10-mirades-10-portadaL’infern del gec

Quan em capbusso i burxo en la meva infància, el meu primer record són les vaques virades. Sovint em pregunto què hi ha de cert quan diuen que la memòria del passat ens arriba en blanc i negre. Un savi em va dir una vegada que aquests dos colors que caracteritzen l’animal eren conseqüència de tenir un progenitor blanc i l’altre negre.

Vaig néixer durant la primera dècada de la postguerra. A casa ningú no xerrava de política. Crec que, durant el temps que el pare va estar amagat al Vallespir francès, varen quedar vacunats de qualsevol interès per la política. El seu món girava al voltant de la família, la feina i el bestiar, com si la guerra els fos un esdeveniment aliè. Atordits, espantats i desconcertats, varen enterrar totes les misèries de la vida, com si d’aquell món se’n sentissin forasters. Recordo, això sí, que quan era petit les converses estaven marcades per un abans i un després de la guerra. Semblava que l’única funció d’aquesta paraula fos d’una estaca que marcava dos espais de temps.

Com si el quatre indiqués els cicles de la meva família, vaig arribar a aquest món quatre anys després que el meu germà, el mateix interval que cada un havia anat guardant amb el germà anterior com una norma no escrita, però que s’anava repetint.

Les dues germanes primer, i després l’hereu, aquella figura que, sense dir-ho, quan arriba tothom queda tranquil, perquè el cognom continuarà. I més endavant, com aquell qui no vol la cosa, arribo jo i ocupo la plaça de fadristern. I així es tanquen aquells dotze anys de productivitat  reproductiva.

Aleshores el padrí encara triava el nom, i em va posar Salvador, segurament per emplenar el buit d’aquell oncle que va morir a Sigüenza, arrossegat fins allà per una guerra que mai no va saber per què es feia.

Si vaig demanar el lloc, l’hora i el dia per néixer, no me’n recordo. Però us puc ben assegurar que com sovint m’ha passat a la vida amb totes les coses importants, són els altres qui decideixen per mi. Vaig néixer a Sant Joan de les Abadesses, el dia de santa Rosa. L’Església ja ha canviat el dia de celebració d’aquesta santa, però jo encara ho celebro al mateix dia!

 Segons la meva mare era tan ros que els cabells semblaven blancs, i aquesta particularitat, quan ja anava a estudi, em feia avergonyir. Jo volia ser com els meus companys; fins i tot m’empastifava el cap de fang per ser tan fosc com ells, però no me’n vaig sortir. Els altres nens, que ni ara em cauen gaire bé, em deien el ros de la Roca. El ros per raons òbvies i de la Roca perquè aquest és el nom de la casa familiar.

Els records més llunyans, com no podia ser d’altra manera, també m’arriben de quan tenia uns quatre anys. Tot i que alguns em costa recordar-los amb claredat, em vénen al cap punts vermells, com si m’haguessin retocat la memòria amb Photoshop. Quan tanco els ulls veig una gran era plena de garbes, d’homes i una nebulosa de pols que de tan espessa gairebé amagava una enorme màquina vermella, l’únic punt de color entre tot aquell garbuix. El tub per on vomitava la palla era prim, llarg i desproporcionat, com una canya de pescador. Al cistell del menjar, durant els dies del batre, sempre hi havia algú que li feia companyia: eren temptadores la botifarra, la llonganissa, la melmelada…, però entre aquells queviures fets a casa hi destacava una bola de color vermell. Quina meravella! Un formatge que venia de molt lluny, algú deia de províncies, un menjar per als dies assenyalats. Fins i tot amb les dents rautava el plàstic, que també em semblava bo. Que bones les coses que venien de fora! Eren molt millors que no pas aquell menjar de sempre, elaborat de manera casolana!

La ràdio no m’agradava gens ni mica, era una andròmina de fusta amb els cantons arrodonits i un gruixut teixit de roba blanquinosa que sempre tremolava quan se sentia aquell soroll tan espantós. Tenia una lleixa per a ella sola, la tribuna de la casa, un lloc privilegiat. El pare cargolava i descargolava uns botons fins que tots deien: ara sí. Aleshores ningú no estava per mi, no podia entendre per què tothom s’escoltava la ràdio, un aparell amb unes veus que xerraven molt estrany i que jo no entenia. Sovint li mirava les entranyes per veure aquella gent tan petita, que segons la padrina parlaven castellà. Inspeccionava i inspeccionava per intentar veure com eren de petits els castellans, però la mare un dia em va explicar que la veu arribava per aquell fil que no em deixaven ni tocar. No vaig deixar de tenir els meus dubtes, encara ara els tinc, de fet, però quan la mare em va demostrar que amb el fil desendollat tot quedava mut, vaig deixar de tafanejar.

La terra era tan gran com tot el que es veia des de casa. Per a mi, el món s’acabava a l’última serralada on hi havia el cim més alt, el Taga. Aquella muntanya tan alta que arribava fins al cel. Un dia de ple estiu el pare ens hi va portar. Vàrem passar pel costat de moltes cases, fins i tot d’un poblet. Quina satisfacció tan gran per a mi, allà no hi havia fils d’aquells que servien per escoltar la ràdio. Una vegada arribats al cim, vaig tenir la meva primera decepció. Recordo que vaig dir: Valga’m Déu! Sí que n’és de gran el món! Però tampoc, ni des d’allà, em van saber explicar de quin indret venia aquell formatge vermell i tan rodó.

Quan vàrem tornar a casa estava molt cansat i desorientat, el món havia crescut, però per a mi el centre continuava sent casa meva, la Roca, una masia als afores del poble.

No recordo pas que sortís mai de casa, nosaltres ho teníem tot, eren els altres els que venien. Els més grans, sí, els diumenges anaven a missa, però jo fins que no fes la primera comunió n’estava dispensat. Era com si tot estigués controlat: quan fes sis anys em comprarien un senatxo, un plumier, una llibreta, un llapis i una goma d’esborrar. Era l’edat de començar anar a estudi.

Gairebé cada matí, venia la parella de la Guàrdia Civil a cavall i es quedaven a esmorzar, tots quatre, és clar! Portaven escopeta, botons d’or i un barret molt lluent. Sovint preguntava al pare si anaven a caçar, però em deia que callés i m’advertia que, si em demanaven alguna cosa, digués: “jo no sé res”. Però no hi havia cap perill que respongués, perquè xerraven com els de la ràdio i no els entenia. De gran volia ser com ells, pensava, perquè em semblaven una gent molt important. Veia que tots hi posaven interès: la padrina encenia el foc, la mare feia la truita, el pare mai no era a dalt, però, quan arribaven, fins i tot pujava a saludar-los; el padrí, no, fugia i, mentrestant, amb la veu baixa anava renegant.

El pare sempre portava, a l’infern del seu gec, una ploma fabricada a Torelló, la SuperT. Ells també portaven una estilogràfica que deixaven a la mare per signar. Havien de deixar constància de la visita, no de l’esmorzar! Deia que volia ser com ells, però aquell barret lluent no m’agradava gaire, em semblava una gaveta trabucada; el pare en deia “la màquina d’escriure” i jo ni tan sols sabia què volia dir.

També de tant en tant venia el capellà, tot de negre, amb sotana i botons de dalt a baix. El meu germà, quan ja era fora, li deia “l’escarabat”. M’agradava quan es treia el barret, se li veia un cercle al cap ben pelat, era com si li haguessin posat un duro de plata roent. Solia portar el “Salpàs” i posava sal als costats de la porta principal, per allunyar-nos de tots els mals.

L’escudella i la carn d’olla eren el nostre pa de cada dia, i per sopar patata, col i una rosta de cansalada rossa i ben torrada. Això que ara en diuen “trinxat de la Cerdanya”! No menjàvem pas malament, doncs, però a mi no em semblava pas prou bo. Els diumenges, tanmateix, era ben diferent: arròs i pollastre d’aquell tan consistent, cansat de córrer per fora! Ara, el millor record, sens dubte, són els canelons de la fonda del dia que el tiet es va casar. Una meravella, sense cap entrebanc ni rosta que destorbés. La carn trinxada i embolicada com els cigarros del padrí, però el paper molt més gruixut, boníssim.

El tiet, el més savi de la família, havia estudiat “Teneduría de llibres” (ni ara sé què vol dir) i feia d’escrivent en una fàbrica de ciment. Treballava en un poble molt lluny de casa, ni des de l’última finestra de la torre aconseguies veure’l.

Gràcies a ell vàrem treure l’entrellat d’una curiositat que va deixar intrigada la família tota la setmana: el meu germà tenia un conte on sortien dibuixades totes les lletres de l’abecedari, i hi va veure una v baixa repetida. Tots van quedar desorientats, però el diumenge vinent, quan va arribar el tiet savi, tot va quedar solucionat! Va dir: Això és la v doble. Per a mi com si hagués set triple, però a casa van restar ben convençuts.

Jo tenia debilitat pel sucre. Quan ningú no em veia i podia aplanar la llengua sobre una sucrera plena, era com si la felicitat pogués fer cim. Valga’m Déu, quina satisfacció! Era tan immensa que encara avui, quan hi penso, se’m fa la boca aigua. Un dia, segurament per ajudar a portar els cabassos, vaig anar al poble amb la meva mare. Mentre m’esperava que ella acabés de comprar, jo em vaig plantar davant l’aparador d’una confiteria en què hi havia pastissos de tota mena, una delícia; però, és clar, des del carrer solament podia mirar. Entre tota aquella majestuositat ensalivadora, hi havia uns bracets de gitano farcits de nata i gairebé colgats de sucre, però un sucre encara més blanc que no pas aquell que sovint llepava a casa. El vidre estava protegit amb uns tubs metàl·lics pels quals solament em passava el cap inclinant-lo fins que una orella tocava a dalt i l’altra a baix. Aquell bé de Déu de bracets era un espectacle irresistible i, per acostar-m’hi encara una mica més, vaig introduir-hi el cap. Quan vaig intentar treure’l, em va ser impossible: era ben bé com si hagués caigut en una ratera. Tot d’una ja no veia ni la nata ni tampoc aquells bracets, era com si de cop tot estigués nevat. Quiet amb el cap travat, solament podia grinyolar i xisclar com un godall senglar. Els meus crits no devien ser suaus, perquè pel reflex del vidre veia una munió de gent que em volia ajudar. Però d’allà no em va treure el més espavilat ni el més llest. Em va treure el més imbècil de tots, l’únic que no tenia ni la més petita idea de descollar-me, em va estirar amb tanta mala traça que em va retorçar el coll com si fos un pollastre d’aquells del vespre abans de la festa major. A part d’esclafar-me mitja orella contra els tubs, sempre més he anat amb el coll una mica torçat.

Qualsevol pensaria que amb aquella desagradable experiència, ja m’hauria assabentat i vacunat que no tot el que sembla bo s’ha de poder llepar.

Doncs quan encara tenia quatre anys i en un hivern d’aquells que el fred era gairebé insuportable, la gebra va arrebossar totes les obagues i ombrívols que trobava. La barana metàl·lica del pont, a l’entrada de Sant Joan, va quedar blanca i pura com un braç de gitano ben ensucrat. Vaig intentar contenir-me, però el meu instint no podia dominar la força d’aquella provocació. Doncs allà, sí, allà al davant dels meus ulls veia lliure una joia que per a mi era un tresor. Almenys aquesta vegada no hi havia aquell vidre ni els tubs que un dia em varen atrapar. Un cop més era víctima de la meva gormanderia i res no em podia aturar de llepar aquell gebrat barrot. No recordo que res m’endolcís, però sí un contrast de temperatures entre la llengua i aquella gèlida fredor, i m’hi vaig quedar totalment enganxat. Sort que estava sol i lluny d’aquell imbècil que un dia em va estirar. Allà atrapat, mentre la temperatura s’autoregulava vaig descobrir que la llengua, a part de ser bona per llepar (no sempre), també servia per parlar.

A casa era el centre del món, però aquelles sortides fins a la vila em varen començar a crear els meus primers dubtes. Jugava sol i les hores se’m feien molt llargues, perquè el meu germà i les meves germanes no tornaven mai. Això d’anar a estudi em tenia molt intrigat. La padrina en deia “anar a costura”. Per què trigaven tantes hores a tornar, si ells ja gairebé ho sabien tot? Quan estava sol i avorrit, m’agradava fer-me notar. La meva tàctica era infalible, em treia les sabates i caminava descalç. Això, i també que les persones que saben escriure sempre les he vistes importants, em va marcar. A casa, quan fèiem la primera comunió, ens regalaven una estilogràfica, una SuperT, com aquella que el pare portava a l’infern del gec, però a mi encara em faltaven quatre anys. Els dubtes sempre m’han pertorbat, però els records m’han mantingut viu. M’he guardat el plaer d’anar descalç i el record de veure la mare escrivint davant d’aquella parella d’homes tan importants! De gran no he parat fins a escriure una novel·la, pel gust d’escriure com la mare i perquè el títol el tenia clar: Les sabates descordades, sempre preparat per poder-me descalçar.

A vila tot em feia dubtar. La meva lògica era un maldecap constant. Però el cosí del poble encara em va fer trontollar més el meu món. A casa seva, bevien llet i no tenien vaques, menjaven verdura i l’oncle no feia de pagès, compraven fruita en un lloc que no tenien fruiters. Per a mi era tot un desgavell. Quan demanava un braç de gitano, la mare em deia: no, és massa car. Però com podia ser car? Sovint veia que quan pagava amb un sol bitllet li’n tornaven tres o quatre!

Moltes vegades els dubtes em travaven els pensaments. Jo volia fer una feina diferent. La primera: guàrdia civil; després: capellà, metge… Oh!, metge, aquesta sí, perquè l’última m’anul·lava l’anterior. Un dia el padrí (dic “padrí”, perquè a casa els pares dels pares eren els padrins) es va posar molt malalt i vàrem anar a buscar el metge. Valga’m Déu! Tothom havia d’estar preparat, fins i tot les vaques varen sortir més tard. No fos cas que deixessin algun record amb què el metge s’hi pogués embrutar. No sé si algú pensava en el padrí, però en el metge segur que sí. El pare el va anar a esperar, deien que el seu cotxe es parava si a la carretera no hi havia quitrà. Abans de veure el malalt va demanar aigua, però no li varen pas portar el càntir, tal com feien amb tothom, al senyor metge li van portar una ampolla plena d’aigua i un got que la mare guardava a la vitrina per als dies de festa grossa. Quan va entrar a l’habitació, va dir al padrí: Ei! Joan, què m’expliques? Vaig quedar parat, al meu padrí mai ningú no l’havia tractat de tu. A casa, als pares i als padrins, tots els parlàvem de vós. Després va demanar una tovallola per posar-la-hi sobre el pit. Em va costar anys poder saber per què amb un drap entre el pit i l’orella es podia escoltar més bé el cor.

La ribera del Ter entre Camprodon i Ripoll era l’única vall del món, una joia de la naturalesa: cada any ens arribaven les orenetes, roquerols, pinsans i caderneres, però el més esperat era el cucut. Quan sentíem el seu cant era senyal inequívoc que la primavera era arribada en tota la seva esplendor. Mai ningú no em va explicar la meravella de poder gaudir d’aquell entorn privilegiat i natural, però passats els anys he entès que les paraules que expliquen les evidències són sobreres. Durant els mesos d’hivern la boira s’enganxava a la falda del riu Ter, fins que les hores del matí ja començaven a fer-se grans. Els que vivien més amunt de la muntanya, s’ho miraven com un matalàs esponjós que feia la vall menys profunda. Quan vaig fer les meves primeres excursions vaig descobrir, i com un gran esdeveniment, que el sol era més matiner que no em pensava.

Poc després de santa Rosa, amb els meus sis anys acabats de fer, em varen portar a estudi, els de vila en deien “a col·lègit”. El primer dia va ser fantàstic, perquè em sentia un noi gran, feia igual que el meu germà. Varen passar els dies i els dubtes em van començar a assaltar. Tot eren prohibicions: quan cridava em deien que callés, quan em posava dret sobre la cadira em deien que m’assegués, quan havia de fer un riu no em deixaven anar a fora… Però la cosa més terrible era que fins i tot quan feia un bon sol ens havíem d’estar a dins. Sovint m’escapava i em trobaven enfilat a dalt del desmai. Era un arbre a l’ombra del qual sempre hi havia una monja molt vella, gairebé com la padrina, que feia puntes de coixí. Ella sí que em comprenia! Era la germana Assumpta. Em costava molt entendre tot aquell desgavell irracional, i un dia, quan la germana Teresa em va agafar per l’orella i em va fer entrar, recordo que li vaig mossegar la mà. D’alguna manera volia demostrar-li que aquella batalla l’havia de guanyar al preu que fos. No cal dir que la vaig perdre, i ara n’estic content, perquè de petit vaig començar a aprendre com seria el meu camí. És a dir, una suma d’incomprensions que alimenten tots els dubtes que portem dins la motxilla mentre seguim el camí que ens guia per la vida.

Quan m’ensenyaven les primeres lletres estava content, perquè ja coneixia la v doble, però ningú me’n feia cas. Quan vàrem començar la doctrina, els de vila en deien “catecisme”, era molt important (segons em deien els meus germans) que m’aprengués bé la paraula transsubstanciació. I a fe de Déu em va quedar ben gravada, però encara avui tinc dubtes i no sé ben bé el seu significat.

Quan ja no volia ser guàrdia civil, ni capellà ni metge, va aparèixer un nou personatge. Un tal Déu, de qui sempre em parlaven a casa i també a doctrina. La padrina solia dir: “No es mou fulla que Déu no vulla”. Qui no hauria volgut ser com ell! Quan plovia, “gràcies a Déu que plou”, si no plovia, “gràcies a Déu que no ha plogut”. Quan resàvem el rosari, donàvem gràcies a Déu perquè ens guardés el bestiar. Allò ho trobava injust, a ell que mai no hi era ni tan sols el coneixia, li donaven les gràcies, a mi que sempre les atalaiava ningú no em deia ni bèstia què et fa mal.

Segons els grans ell era el rei del món, fins i tot havia fet la primera vaca virada. Doncs respecte d’això també vaig tenir dubtes, perquè per a mi que aquells animals no acabaven de rutllar. Mirava les vaques mentre caminaven amb aquell monumental braguer i les cames eixancarrades com si la tramuntana les fes caure, i entre mi pensava: que fàcil seria si portessin una roda entre els peus. Recordava el carretó, era la meva eina preferida, però aquell senyor que tot ho feia bé ni tan sols hi va pensar.

De mica en mica i fins que vaig fer la primera comunió, cada dia aprenia una cosa o altra. Començava a escriure el meu nom, però solament m’hi deixaven posar una v baixa! Feia sumes i llegia els rètols de les botigues, però a un que deia “Confiteria”, ni tan sols m’hi acostava, valga’m Déu, no fos cas que em coneguessin!

Els últims dies de doctrina ens varen posar junts, nens i nenes; això va ser un calvari gros per a mi! Crec que l’única nena que m’havia mig dit alguna cosa era la meva cosina, i segurament va ser el dia de matar el porc entremig de molta gent. Assegut al banc amb el coll mig torçat, el cap baix i la sang a les galtes, em sentia bullir el cap, com si el color vermell escalfés més que l’estufa de les monges. Tenia clara la paraula transsubstanciació, però quan me la van preguntar, com que ningú no se la sabia, vaig fer veure que jo tampoc. Vaig dir que no amb un moviment de cap, no fos cas que parlant se m’encengués la cara. Passaven els dies i la vergonya em pertorbava, però les ganes de mirar les nenes em superaven. Amb la mà em tapava mitja cara com si aguantés el cap perquè no caigués. I així espiava tot un tresor verge, encara per descobrir. Recordo una nena que m’agradava de mirar especialment, anava diferent i portava ulleres. Era tan rossa com jo i no semblava pas que se n’avergonyís. Quina sort poder portar ulleres, jo volia ser com ella. Sovint em queixava a la mare que em ploraven molt els ulls, però em deia que era per causa del sol.

El vespre abans de fer la primera comunió, ens vàrem trobar tots: pares, mares, nens i nenes, segurament per a alguna cosa que ens havien d’explicar. Els grans es varen posar a parlar, fins i tot el meu pare li deia coses a la nena de les ulleres. Per a mi era tot un atreviment, com podia ser així de descarat! Jo m’apartava i de lluny espiava entre la gent. Ara de gran, he aconseguit portar ulleres, però la noia rossa, i també el color dels meus cabells, s’han esfumat.

Aquest inici de la meva autobiografia l’acabo el dia abans d’aquella festa que per a mi seria un dia molt gran. Fins aleshores mai no havia estat protagonista de res, ningú no m’havia cridat per fotografiar-me, ni mai no m’havien demanat estampes ni m’havien fet regals de cop, però aquell vespre va ser com si fos el rei del món. Em varen donar la medalla, el rellotge, el llibre i una capsa de recordatoris. Encara recordo el meu nom gravat a sota d’una fotografia amb les mans juntes igual com feia el capellà. Gairebé tot era perfecte: la corbata, la camisa, les sabates, els pantalons grisos i la jaqueta negra. Llàstima que el fotògraf no m’emmascarés aquells cabells.

M’he guardat per al final el regal més preuat: la ploma estilogràfica, la SuperT. Igual com el meu pare, aquell dia ja tenia un infern a dins del gec, aquell va ser el seu primer amagatall i també casa seva. La guardava i l’ensenyava, però sempre amb la mà closa. Ella encara no s’ha esfumat, segueix tan elegant, estilitzada i distingida com el primer dia. El regal va ser un gran encert. No sé quantes paraules, lletres, punts i comes deu haver escrit, però estic segur que m’ha set fidel i incondicional. Mai cap retret ha sortit de la seva punta. M’ha gravat tots els impulsos, tant si eren dictats des de la puresa o des de la impuresa del meu pensament. A ella li és indistint que les paraules siguin belles, d’amor, de desengany, supèrflues o de comiat. Mentre allibera la seva tinta, em fa feliç de guiar-la, i que m’acompanyi en el relat de paraules d’amor, somnis o de realitats vistes des de la innocència d’un infant. Quan la ignorància neix sense l’experiència acumulada, és un record dolç i immens. Però quan el fang i les misèries de la vida se sumen a l’experiència, la ignorància t’arrossega tots els dubtes d’aquest món.

10 relats d’infància, curs d’escriptura creativa al Pallars Sobirà.        Salvador Vergés