Colada de lletres

20170717_164613Damunt de les llambordes

Era el crepuscle de la tarda, quan el sol s’acomiada i les ombres es fan llargues. L’atzar m’havia portat fins a Girona, on l’obliqüitat dels carrers sovint em fa perdre el nord.

Vaig aturar el cotxe entre les dues voreres, amb tota l’avinguda lliure davant meu. De cop, com un privilegi per als ulls, va creuar l’Elena caminant pel davant del cotxe. En aquell moment vaig sentir l’escalfor del seu cos a tocar, gairebé fregant-me les pestanyes enlairades, que ni tan sols gosava abaixar-les. Havien passat uns anys i continuava caminant elegant i segura. Portava les sabates cordades fins als turmells, amb el taló just per estilitzar les cames i ressaltar l’encant de cada pas. La brusa li combinava amb els pantalons ataronjats i cenyits, encara amb les butxaques per estrenar. Portava els cabells com els del meu record, llargs fins on comença l’esquena i volgudament esbullats, amb els bucles cargolats cap enfora. El color encara era el mateix, el to del roure natural. Les arracades eren uns cercles daurats i grans, com si li protegissin la cara dels cabells que voleiaven amb l’aire del seu caminar.

Estava encongit amb les mans al volant com si les imatges del passat em caiguessin sobre el vidre. Després d’aquest temps de solitud, i de només haver-la gaudit oníricament, el cor em bategava desconsolat. Contemplava l’Elena pensant que el món se li havia aturat i que només als mortals se’ns arrugava la pell mentre anàvem complint anys. Ella mantenia l’expressió de seguretat, com si encara li pogués escoltar aquells raonaments amb paraules intel·ligents que tantes vegades m’havien aturat les meves respostes.

Anava sola i només mirava cap endavant. Ni tan sols s’adonava de la seva ombra. L’ombra que la seguia en horitzontal i esbiaixada per damunt de les llambordes. Ella sabia molt bé, perquè hi estava acostumada, que no passava desapercebuda i que els altres sempre li seguien el pas com els gira-sols s’encaren al sol per algun misteri de la natura.

Encara amb la incertesa de si em trobava davant d’un miratge o d’una realitat, el pensament se m’endinsava cap a ella trencant totes les teranyines d’uns records inoblidables del passat. Hauria volgut obrir la porta, abandonar el cotxe i seguir-la fins a l’altra vorera. M’hauria agradat dir-li que el meu amor tampoc s’havia esvaït i que seguia intacte com la imatge que estava veient i que guardava a dins del cor, però em varen faltar les forces. I en aquell instant la llum vermella del semàfor va fugir com l’Elena i l’esclat de la llum verda em convidava a continuar el meu camí.

Vaig continuar conduint, però amb el pensament incapaç de tornar a tocar a terra, gairebé com si el cotxe levités pel damunt de les llambordes. Necessitava una pausa per clarificar la meva ment. Aturat davant del primer gual que vaig trobar, em tornaven les escenes del nostre trencament. Un trencament que no hauria d’haver arribat, i menys per unes paraules que mai no s’haurien d’haver produït.

Va ser en una sortida amb bicicleta d’un diumenge primaveral baixant del Comanegra. Els altres del grup anaven més endavant i jo, sentint l’olor de la ginesta que desprenien aquelles mates grogues, entre els verds dels llisos de pastura, l’espígol i el fonoll, encara per poncellar, no vaig poder-m’hi resistir. Vaig trencar el ram com si trenqués l’aparador d’una joieria. Em sentia un privilegiat gaudint de la natura. Des del damunt de la bicicleta, amb el ram lligat al manillar, m’anava impregnant els pulmons d’una olor inexplicable. Només pensava a arribar per donar-l’hi a l’Elena. Sabia bé que a ella també li encantaven les plantes oloroses.

Uns giravolts més avall m’esperava l’Oriol.

―On vas amb aquestes flors? Sembles la meva tieta quan torna de la muntanya!

―Doncs, mira, he pensat que avui faria contenta l’Elena.

―Potser n’estaria més si li portessis una joia.

―No ho crec. Sé com li agraden les olors naturals, i segur que aquest ram li farà il·lusió.

―Per cert, fa dies que vull parlar-te de l’Elena, però no sé com dir-t’ho ni tampoc si t’ho he de dir.

―De l’Elena? I què en saps tu de l’Elena?

―Res, coses…, però abans m’has de prometre que no t’enfadaràs.

―Enfadar-me? No t’entenc.

―Doncs t’ho dic, perquè som amics i penso que els amics ens hem de tenir confiança. Oi que sí?

―Va, xerra d’una vegada, que al final em posaràs nerviós.

―Doncs t’ho dic: l’Elena surt amb un altre i penso que ho has de saber. Sé que això et farà mal, però si els amics no ens ajudem entre nosaltres, qui ho farà?

Encara recordo aquelles paraules com si fossin d’ahir. Ens vàrem quedar una mica més parlant i després vaig dir-li que no m’esperés, perquè necessitava estar sol. Quan l’Oriol va haver marxat, i durant molta estona, em vaig quedar immòbil amb la cara sobre la ginesta sense que m’arribés cap partícula de la seva olor. L’olor del mateix ram que uns moments abans m’havia impregnat els pulmons i que l’hauria portat com si fos de cristall, de cop, i amb un reflex inesperat, el vaig rebatre contra la cuneta. Des d’aleshores, he volgut creure’m que les olors es fan més grans quan la il·lusió les acompanya.

Ara, aturat en aquell gual, lluny de les meves contrades, volia deixar-me anar i perseguir-la com el perdiguer perdut que ha retrobat el rastre del seu amo. La casualitat de trobar-la en un lloc desconegut, alguna cosa em deia que podia ser un senyal per convidar-me a oblidar rancúnies i tristeses viscudes d’un passat innecessari.

 Sovint, m’havien passat pel cap pensaments de tot allò que hauria set capaç de fer per veure-la encara que només hagués set per a un instant. Doncs, en aquell moment, tenia al meu abast tornar a trobar l’Elena només a canvi d’un petit esforç. Oblidar l’orgull i la gelosia que m’havia destrossat una part de la meva vida. Amb aquests raonaments, em va semblar que tots els meus dubtes eren sobrers. Sense pensar-m’ho més, i com si comencés una cursa, vaig donar la volta per un carrer d’aquells que no guarden cap mena de paral·lelisme entre ells cap a on s’havia dirigit l’Elena. Per sort, no era de direcció prohibida, però em vaig trobar un altre semàfor vermell d’aquells que cremen l’ànima, perquè els minuts de la pressa són més llargs que els del plaer. Quan finalment es va posar verd, vaig conduir carrer enllà molt a poc a poc com si escombrés el carrer a banda i banda amb la mirada, cosa que posava molt nerviosos els altres conductors que venien al meu darrere. Segur que tenien raó, però en aquell moment la meva prioritat era trobar l’Elena sense tenir en compte els altres cotxes. Recordo que per calmar-los vaig encendre els quatre intermitents, però en un carrer que no hi havia lloc per avançar, això encara els alterava més. Allà, ja no buscava l’elegància de l’Elena ni la bellesa del seu caminar, només la buscava a ella i poder-la trobar com si aquell dia s’acabés el món. Per sort, el carrer era llarg, i això em va permetre recuperar el temps perdut.

Varen passar uns minuts i el carrer ja s’acabava, quan de cop la vaig veure d’escallimpada que entrava en un bar. En aquell primer moment va ser com si ja ho tingués tot. Sense pensar-m’ho vaig deixar el cotxe a la primera cantonada, amb els quatre llums que encara anaven pampalluguejant, i si se’l volien emportar, ells mateixos, perquè tot allò que no fos trobar-la m’era ben sobrer.

Mentre anava corrent cap al bar, encara vaig tenir temps d’emmirallar-me en un aparador per posar-me bé la camisa i passar-me la mà pels cabells com una pinta improvisada. Només d’obrir la porta la vaig veure dreta al costat de la taula de més al fons del bar, però aquella imatge encara avui la tinc borrosa. L’Elena no estava sola, estava abraçada a una persona que l’embolcallava amorosament. Durant aquell instant que vaig trigar a baixar del cel per tornar al món real es varen separar lleugerament, just un instant per desitjar que totes les llambordes del món fossin damunt meu. Qui l’abraçava no era ni més ni menys que el fins aleshores amic, l’Oriol.

Premi literari, Narrativa curta, Colada de Lletres 2016.                         Salvador Vergés20161023_202123