Eduard Costa

bona 1El relleix del pensament

Aquell dia, la primera lluna plena de l’any havia marxat moixa, perquè la terra, engelosida pel to de sang que anava agafant, li havia eclipsat uns quants raigs de llum interposant-se entre ella i el sol que la il·lumina.

Feia fred i els carrers estaven buits. Els botiguers, des de darrere els vidres, esperaven els santpolencs. L’Eduard Costa m’esperava al sobreàtic de casa seva amb la seva dona, la Ximena, mentre els seus fills jugaven animadament amb una amiga.

De la mateixa manera que hores abans d’un concert li agrada contemplar des de l’escenari els seients encara buits i intueix que tot anirà fi perquè res no s’ha fet a l’atzar, igualment va voler que la nostra xerrada no fos en un lloc qualsevol sinó en un indret entranyable. Em va convidar a pujar a un relleix on va sovint a netejar-se el cap i airejar-se el pensament mentre contempla el mar en solitud. Vàrem caminar fins a aquell lloc, un relleix de forma arrodonida, just a la falda de l’ermita de Sant Pau. Allà, com si l’únic banc que hi havia ens esperés, vàrem seure i parlar gaudint d’una mar encalmada amb l’horitzó nítid. Una fina línia marcava on acabava el color blau de l’aigua i començava l’airecel, gairebé com les carenes quan hi bufa la tramuntana, tot i que la línia de les muntanyes sempre és encrestada. Jo, acostumat a mirar l’horitzó cap a les altes llunyanies, allà havia de fer-ho cap avall, perquè la mar era als nostres peus.

bona 9L’Eduard ha canviat l’aigua dolça de l’estany de Banyoles per un bocí de Mediterrani, on s’olora la sal de les ones que amanyaguen les platges de Sant Pol de Mar. El privilegi d’haver pogut parlar amb ell em va donar l’oportunitat de compartir una COMPLICITAT més, d’aquelles en què l’artista encara pot desenvolupar el seu art o el seu ofici sense la necessitat del corrent elèctric.

El banyolí va néixer envoltat dels d’instruments que al seu pare li agradava tocar, encara que només ho fes pel goig d’experimentar diferents sons. L’Eduard, des de molt petit, va intentar tocar l’acordió, la bandúrria, la mandolina, el violí i la melòdica de vent, però la guitarra va ser el que més li va despertar les ganes de caminar cap al món de la música. De la seva infantesa tampoc no oblida els primers discs d’en Nat King Cole, en Josep Guardiola o en Juanito Valderrama, però sobretot un de pasdobles que mai no es cansava d’escoltar. Entre la gratitud i la nostàlgia, em va explicar els seus inicis, quan amb un micròfon i el magnetòfon de casset, que els pares li havien portat d’Holanda, gravava música i feia entrevistes a les persones que passaven pel carrer. En un moment de la conversa, entre línies, o en aquest cas, entre frases, com si li haguessin sortit del cor, va dir: “De totes maneres, el meu instrument preferit és la veu”, potser perquè la porta posada, la pot modular com vol i mai no és un complement enfundat.

bona 2

Per a ell, la vida és un camp on cau la llavor i després germina. Quan compon també comença sembrant una llavor desconeguda, que no sap mai com serà fins que es desclou amb tota la seva esplendor.

Mentre preparava el doctorat en Ciències Ambientals a la Universitat de Barcelona, amb l’art musical una mica endormiscat, entre els companys de pis varen desempolsar la música que tots portaven dins, i així varen fundar el reeixit grup Els Amics de les Arts. De mica en mica, i amb l’esforç de tots, va ser com un arbre que anava creixent.

bona 3

Quan ja exercia la seva professió com a científic, uns anys en què va treballar als llacs del Pirineu, als Estats Units o a l’Antàrtida i va fer conferències sobre el canvi climàtic, va ser capaç de deixar-ho tot per començar de nou des dels escenaris i compartir l’art de tocar i cantar. Ara, reconegut i tocat per l’èxit, li torna el neguit per emprendre un altre projecte: L’últim indi, que va néixer a partir del títol d’un poema, el primer d’un recull que anava escrivint i que guardava al calaix de la seva taula, pensant que mai no veurien la llum. Però, quan la Ximena els va recopilar, vestint-los amb els dibuixos d’una amiga i un pròleg de dos amics, per celebrar el seu quarantè aniversari, el regal va prendre cos de llibre, un llibre que per a ell va ser una joia.

Després, amb la intenció de publicar-lo, quan l’editor de Núvol el va llegir, va comentar: «L’Eduard no escriu poemes, escriu cançons». Llavors, amb aquesta nova idea, va musicar els poemes fins que va enfilar el nou projecte.

la sorra del deserEl títol de la cançó que dona nom a aquest projecte, parla d’un home que fa una foguera amb un fum de color blanc que el vent s’emporta cap al cel, desitjant que algú el vegi, mentre es pregunta si queden altres persones que també el puguin veure i interpretar els seus senyals.

Per a l’Eduard, la música és intangible, perquè és a mig camí entre la matèria i la no matèria; la música et fa sentir coses que se’n van com el vent o el fum i que, quan arriba, a cadascú li desperta pensaments diferents. Té molt clar que, quan ha acabat de compondre una cançó, la interpretació que en facin els altres ja no depèn d’ell. El text escrit en paper arriba fins a un cert punt, però musicat és molt més profund. Com ell diu, l’oïda és un dels sentits més primitius que tenim, fins i tot anterior a la vista; a la música no li calen paraules quan es toca amb intenció i sentiment, les paraules són una via més per poder arribar a la gent.

Amb aquest nou projecte, del qual ell és l’únic responsable, se sent més emprenedor, sobretot ara que ja hi ha dates per a les presentacions. Més que mai, ha de pensar fins a l’últim detall perquè res no es pugui descontrolar. Les persones que han comprat entrades saben que van a veure l’Eduard, però desconeixen de quina manera els sorprendrà. Com sol passar, la incògnita encara ho fa tot més atractiu. Ell tampoc no sap amb quin públic es trobarà; només té la seguretat que a cada comarca serà diferent i que ara tot torna a començar.

bona 5Amb els anys ha après que no tothom gaudeix dels concerts de la mateixa manera. Una mica irònicament m’explicava el record d’alguna iaia badallant o el nen que ja havia escoltat més de dues cançons i no entenia per què els seus pares encara no volien marxar. Però, d’altra banda, per sort, hi ha seguidors incondicionals que se saben fins i tot les comes de les cançons. Algunes vegades, quan estava entregat a la música li semblava que es tornava transparent mentre darrere dels focus hi havia centenars d’ulls que seguien qualsevol gest o moviment que pogués fer. Ell torna als escenaris carregat amb un farcell d’experiència que segurament els seguidors li agrairan.

No oblida el suport de la família; per a ell, és el puntal que li dona força i que li fa copsar detalls que, sense la seva ajuda, se li haurien escapat. Tampoc no oblida les persones que l’han acompanyat per realitzar la producció d’aquest nou disc, com ara en Caïm Riba, que s’entrega intensament per millorar tot el que li proposa, de la mateixa manera que ho fan la resta de col·laboradors. Creu que sense la generositat de tots, potser, com va dir ell, hauria acabat estabornit. Per això vol pensar que el projecte també és una mica de tots.

bona 6Quan vàrem acabar la xerrada em va fer un regal que li agrairé sempre. En aquell mateix escenari privilegiat em va interpretar la primera peça del nou disc: “La sorra del desert”. En una part de la cançó, va tancar els ulls mentre premia els llavis per harmonitzar uns sons que es fonien amb els acords del guitalele, com si evoqués els records que tots guardem en el fons del pensament.

El sol havia anat caient i alguns vaixells començaven a navegar amb les finestres il·luminades. Des de la barana vaig buscar l’horitzó a l’infinit i ja havia perdut tota la nitidesa. Era el llustre de la tarda i la foscor començava a unir el blau del mar amb l’airecel. Faltava poc perquè tornés a sortir la lluna plena i, quan ja m’acomiadava, vaig pensar que potser algun dia el vent del sud arribaria carregat amb La sorra del desert humida de xàldigues salades del mar i algun altre enamorat de la seva música li preguntaria per l’èxit de L’últim indi i parlarien distesos des d’aquell mateix relleix del pensament.

bona 7Enllaç del video: “La sorra del desert”

Anuncis