Monogràfic Festa Major de Sant Joan de les Abadesses
Benvolguts veïns i veïnes,
En un any diferent, convuls i incert on el dia a dia de tots nosaltres s’està veient especialment alterat per la COVID-19, de la qual ni la Festa Major de la nostra vila se’n pot escapar, l’atzar ha volgut que el monogràfic enguany precisament tracti de la Festa Major.
El monogràfic que us presento El secret de les campanes de Salvador Vergés, és un regal, tant per la bellesa del seu relat, carregat de valors, sentiments i destresa literària, com per la qualitat del seu contingut, rigorós i extens en informació. Salvador Vergés ens fa reviure la part més íntima i personal de la nostra Festa Major mostrant-la tan transparent que ens permet endinsar-nos en una història humana que qualsevol família s’hi pot sentir identificada.
A través d’un diàleg entre l’Emma i el seu avi, l’autor s’endinsa en els records de la Festa Major mitjançant una història apassionant que combina moments i actes singulars amb fets històrics transcendents per Sant Joan de les Abadesses.
Ara bé, malgrat que els records que tots tenim de les Festes Majors celebrades ens porten a imaginar una Festa Major com les de sempre, enguany, la situació epidemiològica que patim ha obligat a les regidories de Festes i de Cultura del nostre ajuntament i a totes les persones i entitats que col·laboren en la seva organització a reformular-la, tot realitzant un exercici de responsabilitat i de contenció a l’hora de decidir el programa d’actes, procurant garantir la seguretat sanitària de tothom.
Tot i això, i encara que no tinguem l’oportunitat de reviure com cada any els dies previs de la Festa Major tal com descriu l’autor del monogràfic, Salvador Vergés, divendres, com sempre, arrencarà la Festa Major 2020 de Sant Joan de les Abadesses, amb una oferta d’activitats pensades per a tots els públics.
Espectacles infantils, gegants, audicions de sardanes, concerts, el ball dels Pabordes, etc. faran d’aquests dies uns dies especials, plens de sentiments a vegades contradictoris i d’emocions per un esdeveniment que celebrarem units amb tota la responsabilitat que ens exigeix el moment.
No han de faltar les taules ben guarnides, ni la voluntat de participar de tots els actes que, amb molta estima, s’han preparat però en format més reduït i amb aforaments limitats. Una circumstància que lamentablement enguany és el fet diferencial, però que esperem que sigui un fet aïllat que no es repeteixi en el futur.
Intentem retrobar-nos amb seguretat per compartir uns dies especials a Sant Joan de les Abadesses, un poble del qual ens podem sentir ben orgullosos, per la nostra història i tradicions, però també per com la gent reacciona en moments difícils com els que hem viscut enguany. Voldria dedicar un record i acompanyar a les persones que han patit la duresa d’aquesta pandèmia.
Per últim, com sempre, animar-vos a la lectura del monogràfic El secret de les campanes, un text que m’ha encisat i que estic convençut que us agradarà.
Bona Festa Majora a tothom!
Ramon Roqué Riu
Alcalde
El secret de les campanes
—No era veritat que a l’agost a les set fos fosc, però sí que quan a can Moi celebraven la festa amb el Ball de la Maniera a casa ja enceníem els llums una mica abans que durant els llargs dies de juliol. Esperàvem tant que arribés la nostra Festa Major que comptàvem les dels pobles veïns d’una en una, des de Freixenet i la Ral fins a Sant Pau i finalment, el segon diumenge de setembre, arribava la més esperada: la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses. Una festa tocatardana, perquè quan ets petit els mesos duren una eternitat. Quan arribava el dia esperat, l’estiu començava a donar-nos senyals de comiat, tal com ho feien les orenetes quan s’agrupaven arrenglerades sobre els fils del corrent elèctric, i es posaven juntes guardant la distància justa entre elles per poder bellugar les ales abans d’emprendre el vol cap a un món llunyà o un destí del qual no els calia saber-ne el nom. Cicles que es repetien fidelment, com aquelles fulles que amb les primeres notes de l’Orquestra Montgrins, que tocava a sota dels castanyers del passeig, es despenjaven planejant i queien suaument, com partitures sense solfa, damunt la botonera del tible o de la tenora. Ara tot ha canviat, ja no sé si les fulles cauen per la Festa Major o per Nadal.
Eduard Font 2020, fotografia de Salvador Vergés.—Avi, no comencis a parlar-me del passat i a queixar-te del present tot alhora. Ja sabem que per a vosaltres totes les coses d’abans eren millors que les d’ara. Però jo, amb tantes floritures, quan m’hagi de posar a escriure el treball no sabré ni per on començar.
—A veure, Emma, no t’acceleris. Si no t’agrada com m’explico, valdrà més que ho preguntis a la teva professora o a qui sigui… això que dius que has de fer.
—Ja t’ho he explicat abans el que he de fer: és un treball de recerca de l’institut que ha d’estar relacionat amb la Festa Major. I si t’ho pregunto a tu, és perquè ets el més gran de la família.
—Això no cal que m’ho recordis. I fes el favor de no asseure’t sobre els peus amb les sabates posades! Si la iaia et veiés, et faria descalçar. Mira, abans que comencis a fer-me preguntes, i aprofitant que vols parlar amb mi, et voldria remarcar alguns fets inoblidables dels dies abans a la festa. Per a mi els preparatius previs eren molt importants, perquè l’alegria d’aquells dies res no et feia pressentir la trista temença del compte enrere que senties quan tot havia començat.
—Quin remei! Perquè igualment m’ho acabaries explicant!
—Millor que em deixis parlar a la meva manera, perquè així t’ho podré explicar tot amb més tranquil·litat…
—Doncs va, endavant.
—Els primers anys que recordo, just després de la guerra, uns dies abans de la Festa Major ja arribaven amb tren els caballitos de la família Artur Jofre de Cassà de la Selva, i la gent del poble que tenien carros o tartanes els ajudaven a baixar l’atracció; fins i tot algunes veïnes de bona fe, durant l’estada, els deixaven utilitzar el seu lavabo, perquè a la barraca només tenien un trist matalàs o, com a molt, un sunyer amb quatre petges encreuats. Sovint ho agraïen regalant vals per a les criatures dels qui els havien ajudat. Uns anys després ja venien amb camió i, tal com ho feien abans, també s’instal·laven al carrer Mestre Andreu o es repartien, amb les altres atraccions, entre els patis de les escoles i la porta per pujar cap a can Crehuet. Uns portaven la barraca del tiro, uns altres la d’aquells camells que galopaven pel desert davant d’uns paisatges d’oasis i palmeres, uns altres la parada de les barques, on els més atrevits intentaven tocar la vela amb la punta de la proa…
Eren els dies més bonics de l’any. Em sentia feliç quan deslligaven la lona del camió i començava a veure els cavallets amb la cara somrient, el seu cap lleugerament inclinat com si espiessin la gent que se’ls mirava, la cua feta amb pèl autèntic de cavall, les potes estirades a punt de galopar i la textura del seu cos, que em recordava les figures de porcellana. Semblava que aquelles parades anunciessin la festa i tot comencés a fer olor d’alegria. La família Jofre va seguir venint a Sant Joan fins al 1978, que varen tancar la barraca; després varen continuar els Prat, també de Cassà, amb altres atraccions, però amb els mateixos caballitos, i fins avui, que encara ho segueix portant en Joaquim Carbonell i Prat, un nebot de la família.
—Avi, vols dir que m’has de fer l’arbre genealògic de tots els firaires? Després em dius que no sé escoltar!
—Tens raó. Guardo tots els records al mateix calaix i sovint els feliços em remouen els del fons. Va, seguim amb la prèvia de la Festa Major i no em tallis a cada moment. Com et deia, m’encantava veure com descarregaven aquells cavallets. Sabia que molt aviat pujarien i baixarien donant voltes, collats a un pal que s’amagava cap a dins d’un sostre brillant ple de llumets com un cel estrellat. Recordo que a la part interior, envoltada de miralls, d’aquella plataforma que girava, sempre hi havia una senyora amb cara de cansada que no tenia res a veure amb l’alegria que mostraven els petits. Portava un davantal amb una butxaca molt gran al mig plena de tiquets i de diners. Ella passava de la part fixa de la plataforma a la mòbil amb tanta facilitat com si els cavallets que voltaven estiguessin aturats. Quan sortia, després de recollir tots els tiquets de les criatures, aprofitava la inèrcia per fer mitja volta de cop i quedar-se quieta com una estàtua entre els miralls. Tothom volia pujar als cavalls, perquè tenien la sella més còmoda que no pas el peix o la foca, mentre que els més petits es delien per pujar a la Vespa o per tocar la campana daurada i brillant del cotxe dels bombers. Una altra de les parades era d’una empresa familiar olotina que la coneixia tothom: Atraccions Rovira. La mestressa, l’Emilieta, es passava el dia entre escopetes, però sabia moure-s’hi tan bé que no la tocava mai cap balí. Anava de negre i sempre tenia un posat seriós. Una vegada la mare em va explicar que el seu fill, el dia que estrenava una moto, havia mort estavellat contra un plataner de la carretera d’Olot. Jo sempre que la veia pensava en el motiu de la seva tristesa, però m’ho guardava com si aquella desgràcia, que m’havia explicat la mare, fos un secret.
Les parades estaven fetes amb uns panells de fusta pintada, que estaven numerats perquè els firaires no s’equivoquessin a l’hora de muntar-les. Una tarda vaig veure com començaven una parada i, només amb unes hores, ja tenien el sostre i el taulell posat amb totes les escopetes preparades per disparar contra les boles o aquelles cintes que aguantaven un cigarro penjat al capdavall.
Emma, saps una cosa? No és cap secret, però aprofitant ara que estem sols t’ho vull explicar: jo quan era petit volia ser firaire. Poder muntar aquelles parades, anar a totes les festes majors i conviure amb la gent que somreia em semblava la millor feina del món, ben diferent dels diumenges de tot l’any que només ens quedava la virolla d’en Cucut.
—En Cucut, la virolla…, això també era una atracció de fira?
—En Cucut era un home molt vell que parava a la vorera de can Faluga, o la Rambla, que és com se’n deia últimament, i abans que m’ho preguntis era un bar restaurant que hi havia al final del passeig. El recordo amb el llavi mig caigut i una cama de fusta com si li sortís un bastó de la cuixa cap avall. Feia voltar un estri acabat amb una ploma d’oca, mentre un grup d’homes s’ho mirava per saber a quin clau s’aturaria. El guanyador s’emportava un paquet de tabac que li’n deien caldo de gallina, una arrel de regalèssia o un cigarro embolicat amb una pesseta de paper.
Però a mi les parades que més m’agradaven eren les de la Festa Major. Quan veia tot aquell munt de casetes il·luminades, estava convençut que aquells panells de colors, que amagaven les entranyes de les barraques, eren els millors del món.
—Fantàstic, avi, ja tenim aquí el savi de sempre que no para d’insistir que tot el passat va ser millor.
—No, ni de bon tros! Encara no he acabat, Emma. Jo crec que aquells colors eren els més bonics del món, però també estic segur que els nens que veuran les parades d’aquesta Festa Major, d’aquí a seixanta anys o potser molt abans i tot, també els recordaran com els més bonics del món.
—I les nenes, no?
—No hi tornis, això ja t’ho vaig explicar una vegada: quan dic nens em refereixo a tots i a totes. Si vols diré només nenes, però a la meva edat potser ja no val la pena que canviï la meva manera de parlar.
—Quin any vares néixer?
—El 1938, just el dimarts de la Festa Major. Segons la mare, aquell any no varen celebrar ni la tornaboda, perquè amb la gent que fugia cap a Coll d’Ares i els que es quedaven, morts de pena, a Sant Joan, ningú va parlar del berenar a la font del Covilar ni de res que fes olor de Festa Major.
—Una cosa, avi: jo porto setze festes majors i ja em semblen moltes; tu ets conscient de les que has arribat a viure?
—Sí, i més que en penso viure, perquè si m’he salvat del coronavirus vol dir que encara tinc corda per estona. I ara, a més, he de veure aquest teu treball acabat. No t’ho hauria de dir, però poder-te explicar coses que et poden servir em fa sentir útil i també em dona vida.
—Vinga! Explica’m més coses de la preparació de la Festa Major, que si no, encara ens posarem sentimentals i tot.
—Quan era petit cada setmana es feia dissabte, però els dies abans de la festa eren especials: es posava la casa de potes enlaire com si hagués de venir el metge. La mare fregava els terres dels quartos amb salfumant, i aquelles emanacions, que podien semblar desagradables, encara les guardo com l’olor d’uns dies plens d’il·lusió. També canviaven les vànoves de sempre per les d’ocasions excepcionals. Unes que havien passat l’any guardades entre boles de càmfora, una mena d’anissos blancs que no es podien menjar; eren estampades amb colors vius i sanefes daurades. A la nit ens posàvem al llit amb molt de compte, com si dormíssim convidats a casa d’una tieta rica. També repintaven les rajoles de terra cuita amb el seu color original, com aquell de les teules acabades de posar. Les de casa estaven col·locades a trencajunts, sense que formessin quadrats ni diagonals, i les resseguien d’una en una. Tot havia d’estar a punt per quan arribessin aquells parents de fora que només es deixaven veure una vegada l’any. Per estar preparats, el divendres era el dia de la gran comprada. I un any que vaig anar ajudar la meva mare, encara no l’he oblidat. Jo tenia debilitat pel sucre. Quan no em veia ningú i podia aplanar la llengua sobre una sucrera plena, era com si la felicitat pogués fer cim. Valga’m Déu, quina satisfacció! Era tan immensa que encara avui, quan hi penso, se’m fa la boca aigua. Aquell divendres, mentre esperava que la mare sortís d’una botiga, em vaig plantar davant l’aparador de can Marti, on hi havia pastissos de tota mena: una delícia. Però, és clar, des del carrer només podia mirar. Entre tot aquell bé de Déu hi havia uns bracets de gitano farcits de nata i gairebé colgats amb sucre de llustre, un sucre blanc com la neu i diferent d’aquell que sovint llepava a casa. El vidre estava protegit amb uns tubs metàl·lics per on solament em passava el cap inclinant-lo fins que una orella tocava a dalt i l’altra a baix i, per acostar-m’hi encara una mica més, vaig introduir-hi el cap. Quan vaig intentar treure’l, no vaig poder: era ben bé com si hagués quedat atrapat dins d’una ratera. Tot d’una ja no veia ni la nata ni els bracets; semblava que tot estigués nevat. Quiet i amb el cap travat, em vaig posar a xisclar com un godall senglar. Els meus crits no devien ser suaus, perquè pel mirall del vidre vaig veure una munió de gent preocupada que em volia ajudar. Però d’allà no em va treure el més espavilat ni el més llest; em va treure el més imbècil de tots: l’únic que no tenia ni la més petita idea de com desenganxar-me. Em va estirar amb tanta mala traça que em va retorçar el coll com si matés el pollastre de la Festa Major. A part d’esclafar-me mitja orella contra els tubs, em va deixar el coll una mica entregirat. La mare no es va assabentar de res, perquè encara estava fent cua a ca l’Eua, que era una botiga de comestibles on les vigílies de la festa s’hi aplegava molta gent. Sovint m’hi feien anar a comprar, i m’ha quedat la imatge de quatre o cinc persones de la família, arrenglerades darrere del taulell a punt de despatxar encara que no tinguessin clientela. Semblaven exposades perquè poguessis escollir el dependent. L’home es fregava les mans constantment, semblava que la crema no li acabés d’absorbir. La tia Angeleta, que vivia a casa meva, explicava que per pesar tres unces de cigrons sempre n’hi havia un que anava de l’escorredora a la paperina, fins que acabava marejat, però que finalment es quedava a la botiga.
—Aquestes històries m’han agradat, però no sé on és can Marti ni ca l’Eua.
—Can Marti era una pastisseria del carrer Major que varen tancar fa poc, però tu la devies conèixer per can Vergés. Un dia sortirem i, al davant de cada porta, t’explicaré on eren aquestes i altres botigues que desgraciadament han tancat o desaparegut. I ara val més que seguim, perquè parlar dels comerços de tantes generacions i que ja no hi són m’entristeix.
Durant l’estiu la majoria dels pagesos, encara que no tinguessin ramat d’ovelles, engreixaven un xai per tenir-lo a punt per a la Festa Major. En Mingo de can Guillamet, en Pitu de can Santigosa, en Ciscu Geneta i altres carnissers anaven per les cases a matar-lo. Normalment era molt manyac, perquè solia ser la joguina dels més petits. Tots volien portar blat de moro a la butxaca perquè sempre els seguís pertot arreu. Mai tan ben dit: «Seguia com un xai». Quan arribava el dia, els petits s’amagaven plorant per no veure el sacrifici. Era el fet més trist de la setmana de la festa, però per sort els bons àpats feien oblidar les tristeses. El divendres tocava sopar de menuts: sang i fetge, ronyons, turmes, cervell…, i el diumenge al vespre cuinaven els braons amb pebrot vermell. Un any al mas de l’Òliba tenien un xai que, durant el dia, el guardaven estacat al pal de tirar els coets. Uns coets que no tenien res a veure amb els del castell de focs; eren uns petards molt grans encintats de color negre que els disparaven apuntant contra les bromes de tempesta per trencar les pedregades. Doncs el pobre xai, que estava estacat en aquest pal amb una corda més curta que no pas l’alçada del marge, un dia va caure i va morir escanyat.
Emma, vols fer el favor d’escoltar-me i de no jugar amb el mòbil?
—Avi, estic posant marques a la gravació per després poder-ne esborrar una bona part. ¿O creus que pot ser interessant que en un treball de recerca, on se suposa que només he de parlar de la Festa Major, parli dels coets de la pedra o d’un xai que va morir escanyat? Potser que no m’expliquis tantes desgràcies. Ah, i com que et conec bé, ara no em tornis a recordar allò que sempre deia la iaia: «Els xais van al cel, perquè quan els degollen no fan ni un bel».
—Tranquil·la, que d’això te n’escaparàs. Però sí que m’agradaria que demà parléssim a dalt del campanar. Fa més de seixanta anys que no hi he pujat i tu em sembla que no hi has estat mai. Estaria bé xerrar allà dalt, al costat de les campanes, veient els teulats clenxinats lliscant arran de peus i els ponts per sota nostre. L’única vegada que hi vaig pujar el vell encara estava trencat.
—Quin vell estava trencat? No sé què vols dir!
—Demà t’ho explicaré i allà podràs asseure’t de la manera que vulguis, però haurem de pujar molt a poc a poc, i potser m’hauràs d’ajudar i tot.
—Deies que no arribaries i ja som a dalt. Ets una màquina! Aquesta nit explicaré als de la colla que he pujat amb l’avi a dalt del campanar. Segur que fliparan! No t’he dit res fins ara, perquè el pare, quan anem a la muntanya, em diu que parlant et canses més, però tu no has callat ni pujant les escales. I jo mentre t’escoltava en silenci anava comptant d’un en un els 77 graons que hi ha des de la porta de la sagristia fins aquí. Et trobes bé?
—Sense alè, però molt content. No pensava pas que mai més pogués pujar-hi. Aquesta te la dec, perquè tot sol no hi hauria pujat mai més. No sé si trauràs bona nota, però a mi m’has tret anys de sobre, i això no ho oblidaré. Em fas una abraçada?
—Totes les que vulguis, avi! Perquè veure el poble des d’aquí, és lo más i mentre recuperes l’aire, baixo a buscar unes patates i dues coca-coles, que m’estic morint de set.
—Emma, si pots guardar el secret, sobretot als teus pares, canvia les coca-coles per dues cerveses d’aquelles artesanes o la que vulguis per a tu, perquè ja sé que també t’agraden, encara que només en beguis fora de casa. Ah, i si em passa alguna cosa greu, li dius al meu metge que he marxat feliç i que, a partir d’ara, es cuidi ell.
—Ets top! M’agrada la teva ironia. Estic tan contenta que et faré un petó a la galta tan sonor que des de baix es pensaran que toquen les campanes.
—Mare de Déu! Entre l’abraçada i la cervesa (que ni recordava el gust que tenia) ja pots posar la gravadora en marxa, que estic totalment recuperat.
Mira, quin dia més bonic i clar que ens fa avui. Tenim tota la serra Cavallera amb la carena perfilada com un quadre de colors pintat sobre el blau del cel: des del Bac de la Roda, passant pel puig Estela, Coma d’Olla i fins al Taga amb la seva creu. Per cert, aquesta creu la varen pujar l’any 1959 amb el matxo de mas Guit i la mula d’en Ciscu de Planabés. Recordo que estava construïda amb parts dels pals que portaven el corrent elèctric des de la central de cal Gat fins a la Cotolla, just allà on, fins l’any passat, celebràveu el festival Clownia. Ah, i la placa de la base, la varen gravar als tallers Vilarrasa de Ripoll. I, seguint la mateixa carena, una mica més a l’esquerra del Taga es veu coll de Jou i la muntanya de Sant Amand, o Amanç, tal com ho escrivia en Lluís Maria Xirinacs.
—Avi, fa estona que ja no gravo. Sempre t’enrotlles molt, però avui t’has posat tan content, que ja no hi ha qui t’aturi ni qui t’entengui. Com ara aquest tal Xirinacs, d’on ha sortit? No tinc ni idea de qui és!
—Aquest senyor, que havia set capellà, era un dels independentistes més autèntics que ha tingut el nostre país. Hauria de sortir als llibres d’història i estaria bé que a les escoles us en parlessin. A ell no li feien falta dos milions de persones per anar a manifestar-se; protestava sol, tant si feia fred com si feia calor.
—Avi, per favor, ara prou, perquè quan parles de capellans ja em veig a venir tot el teu repertori: començaràs recordant-me que hauria de llegir-me Mort de tórtora de mossèn Esteve, el teu poeta preferit, i que ell i mossèn Anton eren els capellans que més han estimat el poble; o allò de mossèn Planes, que sovint deia: «Un sermó curt mou el cor, mentre que si és llarg mou el cul». I si no et tallo segur que em tornaries a parlar del bisbe Morgades, que mai no t’ha caigut bé perquè es va quedar un parrac de les fetilleres o no sé què.
—Jo no t’he dit mai res d’un parrac de les fetilleres; et devia dir el Drap de les Bruixes, que és molt diferent. Però tranquil·la, que avui toca festa i només parlarem d’històries boniques.
Sempre m’ha agradat el so de les campanes. Ara rebeu els missatges pel mòbil, però antigament eren les campanes les que avisaven la gent del poble i de les masies dels voltants. Tothom coneixia el seu llenguatge: pedregades, incendis, batejos i fins i tot quan tocaven a morts, amb els intervals de les batallades, sabien si era un nen, un home o una dona. Tot i que quan era petit, no hi havia tantes campanes, llavors només en recordo cinc, mentre que ara en compto nou.
Des de fa molts anys cada dissabte de la Festa Major, a les dues de la tarda, algunes persones del poble fan tocar amb força totes les campanes per anunciar que comença la Festa Major, tothom ho espera: és el repicament. Segur que l’has sentit, eh?
—Sí, finalment m’expliques algun fet que conec, però jo pensava que el repicament era per anunciar alguna cosa de l’església.
—Mira si era important per als santjoanins, que la tia Angeleta, aquella que et vaig dir ahir, que era una dona de missa diària, una vegada que va estar molt malalta no parava de resar, perquè almenys pogués viure fins al dissabte de la Festa Major per sentir el repicament. Per a ella, i per a la majoria de santjoanins, era l’anunci dels tres dies més esperats de l’any.
—El pare encara en parla d’aquesta tieta perquè sempre deia: «No es mou fulla que Déu no vulla». I què, el va poder sentir?
—Aquell i vint més! Deia que, segons la direcció del vent, les batallades del repicament es podien sentir: des de Perella fins al Serrat de la Teia i des de Coll d’Art fins al Planàs. I això només per citar-ne alguns exemples de la rodalia del terme de Sant Joan.
—Reconec que m’ha agradat la història de la tieta missaire, però ja et dic ara que no penso posar res de tietes ni tiets al treball de recerca, seria un rollu.
—Tu escriu el que vulguis, però no paris la gravadora, perquè les històries dels avis, que ara et semblen carregoses, amb els anys potser les trobaràs interessants.
—Amb els anys potser sí, però aquest treball l’he d’entregar d’aquí poc. Per cert, què és aquesta mena de torratxa d’aquí al davant que surt més que les altres cases?
—Això és de ca la Maria Fornera, que ara és la pizzeria. La gent del poble explicava que un avi d’aquesta casa, en Pere Corominas, havia pagat les obres del campanar de Sant Antoni i, per poder veure com treballaven els paletes, es va fer alçar la seva terrassa amb aquesta mena de torratxa, només amb l’espai just per encabir-hi una cadira. Recordo haver-la vist quan encara estava envoltada per unes baranes fetes d’arbres blancs com els beços de can Toralles (o de bedolls, com diuen avui dia). I ara continuem parlant de la festa. Hi ha tradicions que es mantenen des de l’any de la picor. El dissabte al vespre quan ja era fosc, la cobla pujava fins aquí i tocava una serenata. Actualment hi puja la mateixa orquestra que fa el passant de la Festa Major i alterna les sardanes amb els sons de les campanes. No tots els músics estaven disposats a carretejar els instruments escala amunt, perquè era una mica complicat. Una vegada un músic de la cobla la Principal de la Garrotxa quan pujava la verra se li va entravessar entre les parets de l’escala, just on els graons tenen l’estesa de mig peu, i va bloquejar el pas dels altres músics que el seguien. Només havia passat el del flabiol i aquest des de dalt els cridava que li passessin la tenora, perquè si havia de tocar tot sol almenys que la gent que s’esperava al claustre o a la plaça del Corral sentissin alguna cosa.
—La plaça del Corral?
—Doncs de l’Abadia, com li’n dieu ara. Ara tot ha canviat. Bé, tot no! Veus la Torre, aquest mas que hi ha a l’altra banda del riu? Doncs aquest no ha canviat gens; és dels pocs que jo recordo igual. De petit sovint havia sentit una història d’aquesta casa i m’agradaria que tu també la sabessis. Els avis explicaven que una vegada, fa segles, va venir a Sant Joan un senyor molt ric que tenia dos fills i una filla. Va arribar al Ripollès per visitar tots els monestirs de la vall; era un enamorat de les esglésies romàniques. Quan va veure el monestir i el poble, li varen agradar tant que va decidir quedar-s’hi. Llavors va fer construir una casa per a cadascun dels seus fills: per al gran, l’hereu, li va fer construir la Torre a les envistes del campanar, la Roca per al fadristern i el Covilar per a la filla petita de la família. Cadascuna tenia una torre de talaia que seria el nucli de l’estructura principal. Totes tres dibuixaven un triangle imaginari amb la base des de la Roca fins al Covilar i el tercer vèrtex era a la Torre, des d’on l’hereu podia vigilar els seus germans.
—I tota aquesta història, si no és per dir que el dimarts es fa la tornaboda al Covilar, què té a veure amb la Festa Major?
—Tu em vares dir que necessitaves material per fer un treball, doncs guarda’l tot. Encara no has après que sempre val més que en sobri que no pas que en falti? No cal rebutjar res, i encara menys les històries d’abans: si coneixes el passat podràs entendre el futur, perquè tindràs la perspectiva de com tot ens va canviant. Avui mateix escriuré, a la primera pàgina del meu llibre de L’Abans,[1] una nota que digui: «Per a la meva neta Emma». Vull que quan jo ja no hi sigui te’l guardis per tota la vida. Les fotografies ens expliquen el passat; jo hi descobreixo molts canvis des de la meva infància. Però tu, quan tinguis la meva edat, encara n’hi descobriràs molts més. A aquell senyor ric dels tres fills que només volia visitar el monestir i es va enamorar del poble, no sabem quines coses el varen seduir. Potser les vistes de la serra Cavallera amb la verdor de les muntanyes o els gallarets que sobresortien per sobre les espigues dels camps de blat; no ho sabem. Però segur que no va ser la frondositat dels arbres de les Tres Creus ni els de la muntanya de Sant Antoni, perquè cap d’aquests boscos devia ser com ara. No sabem si la falta d’arbres encara era deguda al fet que, durant molts anys, les forges del Ripollès havien arrasat els boscos tallant els plançons abans de fer-se grans, o per la necessitat del dia a dia, que tothom havia d’alimentar els fogons de carbó, estufes o pueles de llenya que no paraven en tot l’hivern. Una altra fotografia que explica molt bé aquesta manca d’arbres a la nostra rodalia i a tots els pobles, és la d’un home que arriba a la vila amb un feix de llenya a l’esquena. Imatges com aquesta encara les tinc ben presents, perquè cada dia festiu es repetien durant el llustre de la tarda a totes les entrades del poble. Després el butà ho va canviar tot, i quan siguis gran un altre fet, que jo ja no veuré, també ho canviarà, i tu potser pensaràs que una vegada en vàrem parlar asseguts a dalt del campanar.
Quan alguna vegada et miris, sense presses, les imatges de L’Abans, fes-ho amb calma. I veuràs la fotografia panoràmica de Sant Joan, tirada des de la pujada de l’estació on podràs descobrir l’antiga torre de l’aigua a l’entrada del Pont Vell i aquest campanar emblanquinat, replè de finestrons i capelletes com si fos un colomar, mentre que ara només hi ha finestrals oberts amb algunes pilastres que suporten la teulada i el pes de les campanes.
—Saps una cosa? No sé si és per la cervesa, l’aire que passa per aquestes obertures, les vistes d’aquest munt de teulats que deixen entreveure els carrers i carrerons o per la il·lusió de com m’ho estàs explicant, que ni tan sols he posat cap marca a la gravació. Que guapo veure el poble des d’aquí.
—Doncs si t’agrada, tenim feina, almenys fins a l’hora que arribaven els llenyataires.
—Ei! Perquè ara t’hagi confessat que m’agradava, no et passis amb mi, eh!
—Per cert, abans quan m’has parlat de no sé què de l’església, no he pensat a explicar-te una altra cosa que potser encara no saps: el diumenge de la Festa Major, les autoritats acompanyades dels pabordes assisteixen a l’ofici solemne i a l’hora de l’ofertori el primer tenora dels Montgrins (després recorda’m que et parli d’aquesta orquestra) toca uns compassos del Ball dels Pabordes que ells ballen davant l’altar al so de la tenora, com un petit tastet de la dansa. Antigament ho feien abans i després de la missa, perquè aquest ball és d’origen religiós. Els pabordes del Santíssim Misteri eren els benestants del poble i els que s’encarregaven del seu culte. Estava tan arrelada la seva distinció senyorial, que cap a finals dels anys cinquanta quan la primera noia de pagès va ser pabordessa, els més crítics de la vila, potser amb sorna o no, varen dir: «Les espardenyes ja han entrat a la plaça».
Al llarg de la història han existit diverses confraries amb diferents noms per referir-se als pabordes. Cadascuna feia la seva advocació i la seva capta. Actualment, durant l’ofici, encara es fa la capta en representació dels pagesos. De totes maneres, per si m’equivoco i perquè tinguis ben exacta tota la informació, et deixaré un llibre on podràs trobar tota la seva història: El Ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses.[2]
—Avi! Jo només he d’escriure un treball de recerca per a l’institut, no un llibre d’història.
—Ja ho sé, però hem de treure bona nota. Vull presumir que també t’hi he ajudat.
—I als Montgrins què els passa?
—No siguis impacient. Abans hem d’acabar amb l’església, perquè hi ha una cosa que també et vull explicar: després de l’ofici del diumenge, obren la portella del front del Crist del Santíssim Misteri, llavors posen la sagrada forma consagrada a dins d’un viril i la deixen exposada fins al vespre. Aquesta antiga tradició es va recuperar l’any setanta-quatre amb una missa concelebrada pels capellans nascuts a la parròquia i presidida pel bisbe de Girona, monsenyor Jaume Camprodon, que havia estat vicari de Sant Joan. Durant molt de temps els membres de l’associació de l’apostolat de l’oració s’anaven tornant les hores de vetlla fins al vespre a l’hora de l’adoració quan feien la reserva per tornar-la guardar al calze. Després tancaven la portella del cap del Sant Crist fins a l’any vinent. Excepcionalment aquest abril es va fer per pregar per la pandèmia. Menys l’associació, que durant tota la tarda feien la vetlla, la resta d’actes s’ha anat conservant fins avui. Actualment, encara es manté la tradició d’adorar el Sant Crist portant un ciri encès, mentre els feligresos canten els goigs. Uns ciris que no tenen res a veure amb aquelles atxes que els homes llogaven a ca l’Adroguer; i d’aquests, després de la processó, només pagaven el pes de la cera que havien consumit.
—Que les atxes no són destrals ja m’ho havies explicat una vegada, però què m’estàs dient! Que el Sant Crist té un forat al front?
—I tant! Com pot ser que no t’hi hagis fixat mai? Si això ho sap tot el poble! Per què et penses que se’n diu el Santíssim Misteri? Precisament celebrem la festa per commemorar que el 1426 es va descobrir l’inici d’aquest misteri: que durant cent setanta-cinc anys una sagrada forma dividida en fragments s’havia conservat incorrupta darrere d’aquesta portella del cap del Sant Crist o a dins el forat, com dius tu, i que així va continuar fins al 1936, quan va ser profanada.
Uf! En tindré un feix de tu. Va! Anem pels Montgrins que, si no, no acabarem mai. Tenia ganes de parlar-te d’aquesta orquestra, perquè tots els santjoanins relacionem el seu nom amb la nostra Festa Major. Des del 1957 mai no ha deixat de venir a Sant Joan; menys l’any 2006, per alguna raó de pressupost o que jo desconec. Aquella vegada el disgust d’una part de la gent del poble va ser tan gran que fins i tot varen fer imprimir unes etiquetes autoadhesives amb la frase: «Trobo a faltar els Montgrins». L’Eduard Font, representant de l’orquestra, em va dir que no oblidaria mai aquella data. El diumenge de la Festa Major de Sant Joan, mentre ells tocaven a la Roca del Vallès, en plena actuació es va presentar un grup de jovent de la nostra vila amb els adhesius posats a la solapa. La sorpresa va ser tan gran que els músics més veterans, molt emocionats, els varen rebre amb sinceres abraçades. Aquell any Sant Joan es va quedar sense la seva orquestra estimada, que no havia faltat mai a la seva cita, però aquella colla de joves varen aconseguir tornar a sentir els Montgrins el dia de la seva Festa Major.
El pare de l’Eduard Font, en Josep, ja tocava en aquesta orquestra des d’abans de la guerra i el seu germà Martirià des del 1946. En Martirià va compondre més de setanta sardanes, entre elles l’anomenada 50è Aniversari de la restauració del Ball dels Pabordes, que varen estrenar el diumenge de la Festa Major del 1984, després de l’ofici. Des de llavors, cada any la continuen tocant exclusivament per als santjoanins. Tant el pare com els dos fills tocaven el tible, i els tres varen ser compositors. L’Eduard, representant de l’orquestra, té noranta anys i encara segueix component sardanes. T’explico tot això perquè tinc l’honor de poder-hi parlar sovint. Tant ell com en Jordi Molina, que els últims anys dirigeix el Ball dels Pabordes, i molts altres músics veterans parlen de Sant Joan com si fossin fills del poble. Alguns encara recorden l’avi Maraldes i les seves bromes o l’alcalde Josep Bosch, que els convidava a la seva fàbrica d’on sortien amb muntures d’ulleres noves a preus simbòlics. No és habitual que uns professionals que cada dia tocaven a un lloc diferent d’arreu del país parlin de Sant Joan amb tanta familiaritat.
En Martí Camós, director de l’orquestra, i la resta dels músics encara tenen ben present que, per celebrar el centenari de can Salvat, varen tocar la sardana Maia, dedicada a la Maria Rosa Isern, entre els taulells de la pastisseria.
—Ostres, avi! Entre una porta al cap del Santíssim Misteri i aquests Montgrins tocant al taulell de la botiga, ja he tornat a perdre el fil.
—Potser tens raó, perquè parlar de la Festa Major desperta records i fa reviure moltes històries. Ara te n’explicaré una que no et servirà per al treball, però penso que t’agradarà.
—Si m’ha d’agradar, per què no la puc fer servir per al treball?
—Perquè és una intimitat meva que mai no he explicat a ningú i des d’avui, si tu vols, serà un secret entre nosaltres.
—Ara t’escolto, avi! Això ja es comença a posar més interessant.
—No recordo l’any exacte, crec que devia tenir la teva edat o potser un any més que tu. Era el diumenge de la Festa Major i jo estava ben situat per veure el Ball dels Pabordes, just a la fila del davant. Només tenia els més petits asseguts a terra i la resta de la plaça quedava lliure per als balladors. Durant la dansa una de les balladores mentre puntejava en solitari acostant-se cap a mi, potser simplement perquè jo era el seu punt de referència. Amb els dits de les mans s’alçava la faldilla molt lleugerament, just per desabrigar-se el farbalà blanc dels enagos i per deixar endevinar que les mitges reixades també eren del mateix color. Somreia mentre les arracades de penjoll se li balancejaven entre les galtes i la mantellina. Tenia la mirada dolça i les pestanyes se li enlairaven com si volguessin fugir cap al cel. Aquella imatge va entrar a dins meu de tal manera que em vaig sentir corprès. De cop, tot va ser diferent. Sentia la música de l’orquestra com si ella la dirigís amb els moviments rítmics dels seus passos. Potser, d’una manera natural, descobria el plaer de trobar-me dins d’un mateix paisatge, envoltat d’emocions inesperades. En aquell instant em sentia totalment posseït per la seva mirada, des d’aquell moment el meu pensament havia bloquejat totes les coses banals del món i només desitjava que quan ella girés, just davant meu, la imatge s’aturés per sempre. Quan va col·locar el ram d’alfàbrega al trau del gambeto del paborde, no em podia treure del cap que la seva parella de ball era el noi més afortunat del món. En un altre pas, quan ell amb la morratxa li va ruixar la caputxa abans que ella abaixés el cap i les gotes d’aigua de roses li regalimaven per la cara, vaig pensar que ella no es mereixia que aquell imbècil li esborrés el seu somriure.
Durant la nit no vaig poder aclucar els ulls i si en algun instant vaig aconseguir dormir, els somnis no em podien millorar el record de la seva imatge. Dilluns al vespre, molt abans de l’hora, com un clau ja era a sota el balcó de casa seva, esperant que aquell mateix ximple del dia abans l’anés a buscar. Va entrar per la porta del carrer parlant amb els qui l’acompanyaven, tranquil i sense cap mena d’inquietud, com si anés a comprar el pa. Llavors vaig entendre allò que deien els pares: «Déu dona pa a qui no té gana». Fins que varen sortir al balcó, seguint el ritual, l’espera va ser eterna. Quan va arribar el moment, ell només es preocupava de saludar barroerament als seus amics que cridaven des de baix, mentre que ella movia la mà amb delicadesa. Només per aquell gest ja mostrava el seu saber fer.
—Ara sí que t’he escoltat amb atenció, i m’has fet venir ganes de ballar aquest ball. Però una cosa: encara que la iaia la recordo poc, mai no m’havia explicat que hagués set pabordessa.
—No tothom té la sort de poder compartir la vida amb el seu gran amor. Perquè a vegades l’amor ens arriba sense anar-lo a buscar i, inconscientment, ens enamorem de qui ja té el cor robat.
—Que m’estàs dient que la teva estimada pabordessa no era la iaia? Estic flipant!
—No, no ho era. A la teva iaia la vaig conèixer més tard. I ara continuem buscant històries per al teu treball, perquè si els secrets s’expliquen del tot, llavors deixen de ser-ho. I ara, tal com et vaig dir ahir que faria, t’explicaré allò del pont trencat.
—Pots seguir parlant-me del que vulguis, però després m’has de respondre la meva pregunta.
—Tu escolta i pensa que tampoc cal saber-ho tot. L’única vegada que vaig pujar a aquest campanar va ser als anys cinquanta i el Pont Vell encara estava trencat. El varen dinamitar l’any 1939, durant la retirada republicana, i va estar així trenta-set anys.
El Nou també va ser dinamitat, però el varen refer a principis dels quaranta, quan jo tot just començava a caminar. Per cert, parlant del Pont Nou, aquest any és el seu centenari. Es va inaugurar el 5 de setembre de 1920 i mira quina absurditat, fos política o religiosa, que només per set tristos dies no varen deixar que coincidís amb el diumenge de la Festa Major. Durant aquells temps, sense cap pont per comunicar-se, la carretera per anar a Ripoll baixava des de Sant Pol cap a ca l’Espona, travessava el riu Ter i el seguia paral·lelament fins a la Puda, des d’on pujava cap a can Divuit Mil Duros.
El Pont Oblicu va tenir més sort, perquè tot i haver-hi els explosius posats per volar-lo no va arribar a explotar. Fins i tot una columna de quatre-cents soldats dels mal anomenats nacionals, quan avançaven cap al nostre poble, pensant que es tractava d’un parany, varen donar la volta per cal Gat i varen fer nit al mas de la Roca perquè el camí del cingle s’havia esllavissat.
Ens podem sentir afortunats, perquè els santjoanins encara tenim el privilegi de poder escoltar un testimoni directe d’aquells fets: en Pere Colom i Tenas, de noranta-cinc anys, que llavors en tenia tretze i feia de mosso al mas de la Roca. No oblidarà mai aquella tarda i aquella nit tan fredes del 9 de febrer del 1939, com desmuntaven els pallers des de dalt cap a baix per agafar la palla i poder-se escalfar. També feien llenya amb les bardelleres i cledes que tancaven la casa per rostir tot l’aviram que trobaven. Amb poques hores es varen cruspir els conills i les gallines que haurien set el menjar d’un any i més. Encara recorda les desenes de focs per tots els camps de prop de la masia, perquè només els comandaments varen dormir a dins de la casa. Finalment varen arribar a Sant Joan després d’haver anat a buscar el camí de l’Òliba, just al tram de cal Vaquer. Si aquell matí les fogueres, l’escampament de plomes i les pells llençades pertot arreu entre la gelada varen esgarrifar el jove Pere, que només era un nen, com devia ser el 1690 quan tretze mil soldats i dos mil cavalls de l’exèrcit francès varen acampar durant onze dies a les planes de la Serra del Cadell i les de la Granota?[3]
—Avi, m’acabes de saturar la gravadora del mòbil. No puc entendre com hem passat de la Festa Major a soldats que ja no sé ni de quina guerra són.
—Doncs espera, que encara no he acabat de parlar dels ponts, perquè, com molt bé saps, els ponts són un dels elements arquitectònics més rellevants del nostre poble, com l’església de Sant Pol i el monestir.
—Uf! Continua, però ja veig que suspendré el treball de recerca.
—Tranquil·la, Emma. Tu escolta i després garbellarem les coses que no vulguis escriure, perquè les històries també han de passar pel sedàs. No voldria pas que després et diguessin que el teu treball de recerca sobre la Festa Major no té cap mena de rigor.
Els ponts sempre han inspirat històries. De la mateixa manera que també han estat testimonis de notícies de tota mena, sobretot quan les ones viatjaven lliures sense el farciment de missatges que porten ara, i les cartes ens arribaven sobre rodes. Quan t’he parlat de la inauguració del Pont Nou, m’he oblidat d’explicar-te que un oncle meu hi era present i que aquell dia li va passar una desgràcia que, menys ell, la família sempre la recorda amb un somriure. Aquest oncle portava la dentadura postissa i, per presumir que encara li havien sobrat diners, una de les dents se l’havia fet posar d’or. Aquell dia, en plena cerimònia, i davant la necessitat de fer un esternut, es va girar educadament just al costat de la barana sobre l’arcada principal del Pont Nou; i la dentadura, custodiada per una munió de capellans, va sortir esperitada fins al riu amb la peça d’or inclosa. Ell mai no va fer broma sobre aquest fet tan desafortunat, fins i tot cada vegada que passava pel mateix lloc i veia l’aigua transparent, mirava al fons del riu esperant descobrir el reflex d’un punt brillant.
En aquest mateix lloc una vegada, el dilluns de la Festa Major de 1961, un camió de fruita va fer el mateix recorregut que la dentadura de l’oncle. Uns deien que havia volat perquè al xofer li deien l’Ocellet i ja sabia volar, d’altres que la vela li havia fet de paracaigudes; però a casa dèiem que s’havia enlluernat amb la dent d’or de l’oncle, perquè els dies de festa major tot rellueix molt més. Durant tota la tarda hi havia més gent a la barana del Pont Nou, tafanejant el camió estimbat, que no pas a les sardanes del passeig.
—Això del camió de l’Ocellet que sabia volar el pare ja m’ho havia explicat, però la història de la dentadura de l’oncle no la sabia, i m’ha encantat. Tantes coses que dius i aquesta, que és boníssima, encara no me l’havies explicat mai. Llàstima que això no passés el dia de la Festa Major.
—Per set dies no passa res. Pots dir que era la setmana de la Festa Major i gairebé serà veritat.
En aquest pont, el 17 d’octubre del 1940, l’any de l’aiguat, va coincidir que estaven refent l’arcada principal després de l’enderroc que havia patit durant la retirada de l’exèrcit republicà i el seu pas era gairebé impracticable. Aquell dia, de la riuada, l’Estrella Gardella de can Victu, un dels primers garatges de cotxes que varen tenir servei de taxi, havia de tornar a casa per donar el pit al seu fill Víctor i, com que era impossible passar per l’única palanca que llavors hi havia sobre el riu Ter, els paletes varen lligar la dona amb cordes i va poder passar pel damunt de la bastida de la cintra entre ferralla i taulons d’encofrar. Aquell vespre mateix el petit Víctor va tornar a mamar i sortosament va viure fins a l’agost del 2012. Per l’aiguat jo també encara mamava, però per sort a casa no vivíem al solei.
—Uf, quin iuiu! Si això m’hagués passat a mi, crec que els hauria dit que em passessin el nen des d’allà cap aquí.
—Les mares davant la necessitat d’un fill es transformen. Jo quan veig un cop de riu encara penso en aquell cas i tampoc m’ho puc imaginar. Com et deia, els ponts són testimonis de moltes històries, però acabaré amb els ponts explicant-te que durant molts anys per la Festa Major l’engalanaven amb bombetes i pàmpols de paper de tots colors penjats a l’estil veneciana. Veure l’encesa de les llums des de qualsevol punt elevat de la rodalia era tot un espectacle. Un esclat més d’aquells que et convidaven a l’alegria de la festa.
—Avi! Si no baixem aviat arribarem a casa més tard que els llenyataires. I sobretot t’hauràs d’agafar fort amb mi, perquè si te la fots a casa em maten segur.
—Tranquil·la, que encara que sigui vell no tinc gens de ganes de morir-me. Almenys fins que hagis acabat el teu treball.
—Que bé!, tot i que m’has fet patir més que no pas quan hem pujat, però ara ja estic tranquil·la. Va, reposem en aquest banc mateix de l’església, perquè encara tinc una pregunta molt important per fer-te i, si em respons aquí dins, a prop dels sants, no em podràs dir cap mentida. Apa!
—Em fas més por tu que no pas les escales del campanar. De totes maneres, m’ha agradat molt haver-hi tornat a pujar. Espero que l’esforç et serveixi. I una cosa, abans no marxem pots mirar-te el front del Santíssim Misteri i, si no en parles al treball de recerca, almenys ho podràs explicar als teus amics, perquè m’adono que el jovent no sabeu gaires històries del poble.
—Pot semblar que passem de tot, però si els grans ens sabessin despertar l’interès per les coses del passat, potser seríem més participatius. Avui m’has explicat històries que recordaré sempre, però si m’haguessis dit que investigués o que m’havia d’aprendre això o allò no t’hauria fet cas. En canvi, ara em preocuparé de saber coses que m’han despertat la curiositat. Ei! I no em refereixo pas a la dentadura de l’oncle, tot i que m’encantaria trobar la dent d’or.
Avi! Ara que m’has explicat tants records de la teva vida, et confessaré dues coses que potser et sorprendran: en aquest moment, estic convençuda que algun any també ballaré el Ball dels Pabordes. Aquell dia buscaré el noi que tingui la mirada més atractiva de la plaça perquè sigui el meu punt de referència, ballaré mirant-lo amb un dolç somriure, encara que m’allunyi de la meva parella de ball. Faré que no oblidi mai més el desig de descobrir què hi ha darrere del meu somriure. Potser llavors, quan m’entristeixi i em senti sola sense un amor per compartir, pensaré que en algun lloc del món hi ha una persona que sempre pensa en mi. I l’altra confessió que et vull fer és que jo també tinc un amor no correspost. Per això he decidit que seré pabordessa, amb el desig que les nostres penes no s’heretin. I ara després d’aquestes intimitats, m’agradaria fer-te aquella pregunta que encara no m’has acabat de contestar: com es diu la pabordessa que et va enamorar i que encara no has oblidat?
—Gràcies per la teva sinceritat! M’has emocionat. Mai no m’hauria pogut imaginar que la meva neta em fes confessions. I si un dia ets pabordessa, em sentiré molt feliç encara que jo no ho pugui veure. D’alguna manera també agraeixo la idea del teu institut, perquè aquest treball t’ha acostat més al poble, però sobretot a mi. I pel que fa al teu amor no compartit, no et preocupis més del compte, perquè tot pot canviar. Potser amb els anys fins i tot ho arribaràs a agrair, perquè la seva puresa sempre seguirà intacta. No cal dir que un amor només forjat des de la imaginació no et trencarà mai la il·lusió.
I val més que no parlem del nom de la meva pabordessa, perquè com et deia abans si t’explico tot el secret, llavors deixarà de ser-ho.
—Jo t’he set sincera i si tu també ho ets, què millor que poder compartir el secret entre avi i neta.
—Doncs ara t’explico una cosa i després et faré una proposta. Avui, quan érem al campanar, no t’he dit que l’única vegada que vaig pujar-hi, amb la punta del meu compàs, vaig gravar el seu nom a la campana grossa perquè cada vegada que toqués les hores les lletres vibressin arreu del poble. I ara et proposo que el dissabte de la Festa Major, abans que l’orquestra pugi a tocar la serenata, m’hi tornis a acompanyar. Llavors podràs llegir el nom de la meva pabordessa just al lloc on el vaig gravar i també hi afegirem el del teu amor al seu costat. Així una àvia que no va ser i un net que no serà faran que les campanes de Sant Joan ens guardin el nostre secret.
—Avi! Avui fa vuit dies que a aquesta hora érem a dalt del campanar. Va ser un dissabte molt bonic. He escoltat tota la gravació i cada vegada que em queixava de les teves històries em sentia malament. La guardaré tota i segur que tindré prou material per escriure el meu treball.
Va ser una conversa molt diferent de les altres vegades. Aquest any pel dinar de la Festa Major, quan estiguem tots junts, no et diré pesat cada vegada que vulguis explicar alguna història. Ara tenim secrets en comú i la nostra complicitat ens unirà més. Ho tinc clar, m’apuntaré per ballar els pabordes i, encara que m’hagi passat l’edat, tornaré a gaudir dels caballitos, aquells que pugen i baixen, vull comprovar si encara somriuen; també si la seva textura és de porcellana i miraré la bellesa dels seus colors. Després m’estrenaré tirant al tiro, però sobretot esperaré l’hora de la serenata a dalt del campanar. Pujarem abans que arribi l’orquestra, perquè tinc moltes ganes de llegir el nom de la teva estimada pabordessa i de poder-hi escriure el del meu amor secret al seu costat.
—Em fa feliç sentir-te a parlar així. Encara no sabem la nota del teu treball, però la nostra trobada ja la podem qualificar d’excel·lent, perquè ens hem conegut més amb un dia que no pas amb tots els anys. I saps una cosa? El món ha canviat molt i res no és el mateix, però he descobert que l’amor segueix intacte. Com hem pogut comprovar, les nostres històries es repeteixen com si el passat no existís i els amors només coneguessin el present.
Recorda que només hem parlat de petites històries, sense rigor ni profunditat, però n’hi ha prou perquè puguis començar a investigar. Intenta parlar amb la gent que coneix i estima el nostre poble; cal aprofitar les persones que es preocupen per la història de Sant Joan, perquè quan ens deixen, de cop ens arriben totes les preguntes, però llavors ja hem perdut l’oportunitat de saber-ne les respostes. No deixis mai de fer entrevistes als que han treballat i que treballen pel poble, a aquells que gràcies a la seva constància silenciosa donen un carisma particular i personalitat a les nostres festes, a aquells que amb el seu estudi i investigació ens han fet conèixer un passat que mai no hauríem conegut, a aquells que amb les seves mans han immortalitzat les nostres imatges; i sobretot no deixis mai de lluitar pels teus somnis. Per últim et vull dir que gràcies a tu aquest any torno a esperar la Festa Major com un dels millors anys de la meva vida.
—També jo l’esperaré, molt il·lusionada, i mai no oblidaré que les campanes ens guardaran el nostre secret.
Text: Salvador Vergés
Dedicat als meus fills, en Salvador i l’Alícia, l’Arnau i l’Anna, sense oblidar-me dels últims que han arribat: Bernat, Maria, Rita, Joan Lluc i l’Aniol, amb l’esperança que un dia també vulguin llegir històries de Sant Joan.
Agraïments:
Per a la meva pena i per a la sort dels santjoanins mai no he pogut ballar el Ball dels Pabordes, però ara, a la tardor de la meva vida, i gràcies a l’oferiment de l’Ajuntament, he tingut l’honor de poder escriure aquest monogràfic. També vull donar les gràcies a totes les persones que, amb les seves aportacions, han enriquit la història d’aquest relat: Pere Colom, Joan Ferrer, Eduard Font, M. Rosa Fraxanet, Josep Garriga, Marcel Miquel, Joan Prat, Jordi Roca, Josep M. Vergés, Ramon Vila i Jordi Vilarrodà.
Notes
1 Autors Diversos. L’Abans. Sant Joan de les Abadesses. Recull Gràfic 1868-1976. El Papiol: Efadós, 2015.
2 Miquel Guifré. El Ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses. Ajuntament Sant Joan de les Abadesses, 2014.
3 Perfecte Costa i M. Dolors Santanach. La Pagesia de Sant Joan de les Abadesses. Girona: Palahí Arts Gràfiques, 1996, pàgina 145.
No t'ho puc dir 