Enyor de la innocència

Vaig néixer quan el padrí encara triava el nom, i em va posar Aniol. Si vaig demanar el lloc, l’hora i el dia per néixer, no me’n recordo. Però us puc ben assegurar que com sovint m’ha passat a la vida amb totes les coses importants, són els altres qui decideixen per mi.

 Segons la meva mare, era tan ros que els cabells semblaven blancs, i aquesta particularitat, quan ja anava a estudi, em feia avergonyir. Jo volia ser com els meus companys; fins i tot m’empastifava el cap de fang per ser tan fosc com ells, però no me’n vaig sortir. Els altres nens, que ni ara em cauen gaire bé, em deien el ros de la Ribera.

Hi ha records que em costa recordar-los amb claredat, em vénen al cap punts vermells, com si m’haguessin retocat la memòria amb Photoshop. Quan tanco els ulls veig una gran era plena de garbes, d’homes i una nebulosa de pols que de tan espessa gairebé amagava una enorme màquina vermella, l’únic punt de color entre tot aquell garbuix. El tub per on vomitava la palla era prim, llarg i desproporcionat, com una canya de pescador. Al cistell del menjar, durant els dies del batre, sempre hi havia algú que li feia companyia: eren temptadores la botifarra, la llonganissa, la melmelada…, però entre aquells queviures fets a casa hi destacava una bola de color vermell. Quina meravella! Un formatge que venia de molt lluny, algú deia de províncies, un menjar per als dies assenyalats. Fins i tot amb les dents rautava el plàstic, que també em semblava bo. Que bones les coses que venien de fora! Eren molt millors que no pas aquell menjar de sempre, elaborat de manera casolana!

La ràdio no m’agradava gens ni mica, era una andròmina de fusta amb els cantons arrodonits i un gruixut teixit de roba blanquinosa que sempre tremolava quan se sentia aquell soroll tan espantós. Tenia una lleixa per a ella sola, la tribuna de la casa, un lloc privilegiat. El pare cargolava i descargolava uns botons fins que tots deien: ara sí. Aleshores ningú no estava per mi, no podia entendre per què tothom s’escoltava la ràdio, un aparell amb unes veus que xerraven molt estrany i que jo no entenia. Sovint li mirava les entranyes per veure aquella gent tan petita, que segons la padrina parlaven castellà. Inspeccionava i inspeccionava per intentar veure com eren de petits els castellans.

La terra era tan gran com tot el que es veia des de casa. Per a mi, el món s’acabava a l’última serralada on hi havia el cim més alt que se’n deia el Pigsacalm. Aquella muntanya tan alta que arribava fins al cel. Una vegada em varen portar fins al cim, vaig tenir la meva primera decepció. Recordo que vaig dir: Valga’m Déu! Sí que n’és de gran el món! Quan vàrem tornar a casa estava molt cansat i desorientat, el món havia crescut.

Gairebé cada matí, venia la parella de la Guàrdia Civil a cavall i es quedaven a esmorzar, tots quatre, és clar! Portaven escopeta, botons d’or i un barret molt lluent. Sovint preguntava al pare si anaven a caçar, però em deia que callés i m’advertia que, si em demanaven alguna cosa, digués: “jo no sé res”. Però no hi havia cap perill que respongués, perquè xerraven com els de la ràdio i no els entenia. De gran volia ser com ells, pensava, perquè em semblaven una gent molt important. Cada vegada ens feien signar, perquè havien de deixar constància de la visita, no de l’esmorzar!

També de tant en tant venia el capellà, tot de negre, amb sotana i botons de dalt a baix. M’agradava quan es treia el barret, se li veia un cercle al cap ben pelat, era com si li haguessin posat un duro de plata roent. Solia portar el “Salpàs” i posava sal als costats de la porta principal, per allunyar-nos de tots els mals.

L’escudella i la carn d’olla eren el nostre pa de cada dia, i per sopar patata, col i una rosta de cansalada rossa i ben torrada. Això que ara en diuen “trinxat de la Cerdanya”!

Jo tenia debilitat pel sucre. Quan ningú no em veia i podia aplanar la llengua sobre una sucrera plena, era com si la felicitat pogués fer cim. Valga’m Déu, quina satisfacció! Era tan immensa que encara avui, quan hi penso, la boca se’m fa aigua. Un dia, segurament per ajudar a portar els cabassos, vaig anar al poble amb la meva mare. Mentre m’esperava que ella acabés de comprar, jo em vaig plantar davant l’aparador d’una confiteria en què hi havia pastissos de tota mena, una delícia; però, és clar, des del carrer solament podia mirar. Entre tota aquella majestuositat ensalivadora, hi havia uns bracets de gitano farcits de nata i gairebé colgats de sucre, però un sucre encara més blanc que no pas aquell que sovint llepava a casa. El vidre estava protegit amb uns tubs metàl·lics pels quals solament em passava el cap inclinant-lo fins que una orella tocava a dalt i l’altra a baix. Aquell bé de Déu de bracets era un espectacle irresistible i, per acostar-m’hi encara una mica més, vaig introduir-hi el cap. Quan vaig intentar treure’l, em va ser impossible: era ben bé com si hagués caigut en una ratera. Tot d’una ja no veia ni la nata ni tampoc aquells bracets, era com si de cop tot estigués nevat. Quiet amb el cap travat, solament podia grinyolar i xisclar com un godall senglar. Els meus crits no devien ser suaus, perquè pel reflex del vidre veia una munió de gent que em volia ajudar. Però d’allà no em va treure el més espavilat ni el més llest. Em va treure el més imbècil de tots, l’únic que no tenia ni la més petita idea de descollar-me, em va estirar amb tanta mala traça que em va retorçar el coll com si fos un pollastre d’aquells del vespre abans de la festa major. A part d’esclafar-me mitja orella contra els tubs, sempre més he anat amb el coll una mica torçat.

Qualsevol pensaria que amb aquella desagradable experiència, ja m’hauria assabentat i vacunat que no tot el que sembla bo s’ha de poder llepar. Doncs quan encara tenia quatre anys i en un hivern d’aquells que el fred era gairebé insuportable, la gebra va arrebossar totes les obagues i ombrívols que trobava. La barana metàl·lica del pont va quedar blanca i pura com un braç de gitano ben ensucrat. Vaig intentar contenir-me, però el meu instint no podia dominar la força d’aquella provocació. Doncs allà, sí, allà al davant dels meus ulls veia lliure una joia que per a mi era un tresor. Almenys aquesta vegada no hi havia aquell vidre ni els tubs que un dia em varen atrapar. Un cop més era víctima de la meva gormanderia i res no em podia aturar de llepar aquell gebrat barrot. No recordo que res m’endolcís, però sí un contrast de temperatures entre la llengua i aquella gèlida fredor, i m’hi vaig quedar totalment enganxat. Sort que estava sol i lluny d’aquell imbècil que un dia em va estirar. Allà atrapat, mentre la temperatura s’autoregulava vaig descobrir que la llengua, a part de ser bona per llepar (no sempre), també servia per parlar.

A casa era el centre del món, però aquelles sortides fins a la vila em varen començar a crear els meus primers dubtes. Jugava sol i les hores se’m feien molt llargues, perquè els meus germans no tornaven mai d’estudi. Això, em tenia molt intrigat. La padrina en deia “anar a costura”. Per què trigaven tantes hores a tornar, si ells ja gairebé ho sabien tot? Quan estava sol i avorrit, m’agradava fer-me notar. La meva tàctica, per cridar l’atenció, era infalible. Em treia les sabates, les llençava al riu Fluvià i caminava descalç fins que venien a buscar-me.

Quan anava a vila tot em feia dubtar. La meva lògica era un maldecap constant. Però el cosí del poble encara em va fer trontollar més el meu món. A casa seva, bevien llet i no tenien vaques, menjaven verdura i l’oncle no feia de pagès, compraven fruita en un lloc que no tenien fruiters. Per a mi era tot un desgavell. Quan demanava un braç de gitano, la mare em deia: no, és massa car. Però com podia ser car? Sovint veia que quan pagava amb un sol bitllet li’n tornaven tres o quatre!

Moltes vegades els dubtes em travaven els pensaments. Jo volia fer una feina diferent. La primera: guàrdia civil; després: capellà, metge… Oh!, metge, aquesta sí, perquè l’última m’anul·lava l’anterior. Un dia el padrí (dic “padrí”, perquè a casa els pares dels pares eren els padrins) es va posar molt malalt i vàrem anar a buscar el metge. Valga’m Déu! Tothom havia d’estar preparat, fins i tot les vaques varen sortir més tard. No fos cas que deixessin algun record amb què el metge s’hi pogués embrutar. No sé si algú pensava en el padrí, però en el metge segur que sí. El pare el va anar a esperar, deien que el seu cotxe es parava si a la carretera no hi havia quitrà. Abans de veure el malalt va demanar aigua, però no li varen pas portar el càntir, tal com feien amb tothom, al senyor metge li van portar una ampolla plena d’aigua i un got que la mare guardava a la vitrina per als dies de festa grossa. Quan va entrar a l’habitació, va dir al padrí: Ei! Joan, què m’expliques? Vaig quedar parat, al meu padrí mai ningú no l’havia tractat de tu. A casa, als pares i als padrins, a tots els parlàvem de vós. Després va demanar una tovallola per posar-la-hi sobre el pit. Em va costar anys poder saber per què amb un drap entre el pit i l’orella es podia escoltar més bé el cor.

Als sis anys vaig començar d’anar a l’escola, però allò va ser un mal son. Allà, tot eren prohibicions: quan cridava em deien que callés, quan em posava dret sobre la cadira em deien que m’assegués, quan havia de fer un riu no em deixaven anar a fora… Però la cosa més terrible era que fins i tot quan feia un bon sol ens havíem d’estar a dins. Sovint m’escapava i em trobaven enfilat a dalt del desmai. Era un arbre a l’ombra del qual sempre hi havia una monja molt vella, gairebé com la padrina, que feia puntes de coixí. Ella sí que em comprenia.

Quan ja no volia ser guàrdia civil, ni capellà ni metge, va aparèixer un nou personatge. Un tal Déu, de qui sempre em parlaven a casa i també a doctrina. La padrina solia dir: “No es mou fulla que Déu no vulla”. Qui no hauria volgut ser com ell! Quan plovia, “gràcies a Déu que plou”, si no plovia, “gràcies a Déu que no ha plogut”. Quan resàvem el rosari, donàvem gràcies a Déu perquè ens guardés el bestiar. Allò ho trobava injust, a ell que mai no hi era ni tan sols el coneixia, li donaven les gràcies, a mi que sempre les atalaiava ningú no em deia ni bèstia què et fa mal.

Els últims dies de doctrina ens varen posar junts, nens i nenes; això va ser un calvari gros per a mi! Crec que l’única nena que m’havia mig dit alguna cosa era la meva cosina, i segurament va ser el dia de matar el porc entremig de molta gent. Assegut al banc amb el coll mig torçat, el cap baix i la sang a les galtes, em sentia bullir el cap, com si el color vermell escalfés més que l’estufa de les monges. Tenia clara la paraula transsubstanciació, però quan me la van preguntar, com que ningú no se la sabia, vaig fer veure que jo tampoc. Vaig dir que no amb un moviment de cap, no fos cas que parlant se m’encengués la cara. Passaven els dies i la vergonya em pertorbava, però les ganes de mirar les nenes em superaven. Amb la mà em tapava mitja cara com si aguantés el cap perquè no caigués. I així espiava tot un tresor verge, encara per descobrir. Recordo una nena que m’agradava de mirar especialment, anava diferent i portava ulleres. Era tan rossa com jo i no semblava pas que se n’avergonyís. Quina sort poder portar ulleres, jo volia ser com ella. Sovint em queixava a la mare que em ploraven molt els ulls, però em deia que era per causa del sol.

Quan la ignorància neix sense l’experiència és un record dolç i immens. Però quan has caminat una part del camí, i no pots tornar enrere, se t’acumula tota l’enyorança d’aquest món.

Primer premi literari Ajuntament de Les Preses 2013.                           Salvador Vergés

1º premi concurs literari relat curt