Isabel Banal

1 Isabel BanalDes de dalt del cingle

“El pati de la meva escola era la plaça del poble.”

Així començava la conversa amb l’escultora Isabel Banal i Xifré, una xerrada distesa i emotiva. Amb ella vaig compartir una COMPLICITAT més sobre professions artístiques d’aquelles que ni la falta de corrent elèctric les atura. Mentre m’explicava les seves vivències d’una infància de poble, el temps se’ns escapava a correcuita. La nostàlgia dels seus records aflorava amb aquella mateixa por que els petits temíem l’arribada del crepuscle de la tarda, perquè era l’hora de tornar a casa.2 Isabel Banal

La sort d’haver pogut escoltar les converses dels veïns, durant els llargs vespres, asseguts amb cadires baixes de balca que cadascú es portava de casa, li va originar la dèria per l’artesania i l’art que l’ha acompanyat per sempre. Neta d’avis artesans, filla de pare pintor i de mare teixidora, convivint en aquest entorn, se li va despertar la seva vocació artística. Creu que el curs més important de la seva carrera, abans d’entrar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, varen ser aquestes vivències d’infantesa. Pensa que la diferència més destacada entre aquells anys i l’actualitat era que llavors totes les portes del poble estaven obertes i els petits entraven i sortien de qualsevol casa mentre els artesans anaven treballant en els seus oficis respectius, uns oficis que, per la majoria de nosaltres, gairebé només ens en queda el record: teulers modelant el fang sobre la cuixa com si fos el motlle de la teula; mares entrellaçant fils amb les agulles per fer jerseis gruixuts de llana o teixint esqueixos de palmera fins que en sortia una palma perquè els més petits la lluïssin el dia de Rams; un artesà que bufava ulls de vidre de totes mides i de tots colors per a sants i nens Jesús; el seu pare pintant marededeus entre un munt d’imatges en el taller de sants d’Olot o els pinzells i la paleta amb els pilons secs de pintura a l’oli; la mare fent el nus de teixidora que després no s’endevinava on era entre el teixit; una dona vestida de negre amb la manteleta i el mocador al cap nuat al coll que li tapava el goll mentre feia puntes de ganxet; pagesos construint estructures de canyes a l’hort per aguantar les tomaqueres i mongeteres. També recorda la musicalitat rítmica dels bastons del baster mentre refeia matalassos de llana a qualsevol racó del carrer; el cisteller fent coves de vímet i picamatalassos per després treure’l de l’armari cada dissabte; l’adroguer clavant tatxes per muntar les teles de color blanc que tant li han marcat el camí a la Isabel, un camí que anava descobrint durant les visites de cada tarda de diumenge a les moltes galeries d’art d’Olot, on el seu pare li va anar ensenyant a reconèixer els diferents estils i la manera com cada pintor representava els paisatges; la imatge dels pallers acabats de fer i de com s’anaven transformant mentre el pagès, de mica en mica, els arrancava la palla o l’herba com si la natura els anés modelant, ben diferent de l’olla del cim del pal que només els anys la feien caure. De tot aquest món que porta a dins mai no ha oblidat la fanga, una eina de tres pues amb un mànec llarg acabat en T, que un fangador emprava, sense esforç aparent, anava girant la terra herbada o de rostolls i veia el terreny que anava canviant com si es transformés en terra verge. I encara menys pot oblidar les línies paral·leles dels camps llaurats, que la varen inspirar per crear la seva primera obra artística.
3 Isabel Banal

La Isabel encara guarda ben viva aquella imatge de les mans que agafaven cadascuna de les diferents eines com si les volguessin modelar: la dalla, el podall, l’aixada… També la ferradura roent que el ferrer clavava al peu de la mula. Igualment com el record de la pedrera, on els picapedrers esculpien les llambordes de basalt, unes llambordes que a Castellfollit de la Roca, el poble natal de la Isabel, ja les anaven fent des de finals del segle XIX i que amb carros ben reforçats les traginaven fins a Barcelona, on encara les podem trepitjar a la plaça de Sant Jaume o en altres carrers de la ciutat.4 Isabel Banal

Tots aquests records viscuts en un món rural i la imatge d’unes persones que gaudien de la seva feina amb senzillesa i sobretot naturalitat, li han anat inspirant la seva obra. La universitat li va ensenyar noves tècniques i els coneixements imprescindibles per desenvolupar la seva carrera, però el camí que ha seguit li ve de més lluny. Tota aquesta experiència envoltada d’artesania l’ha portat a ser eminentment conceptual. El blanc és el color per excel·lència de la seva obra. Per a ella, és l’origen de tot i un veritable repte per a la inspiració. La Isabel m’explicava: “Persistir amb l’art contemporani com a principal via d’expressió i comunicació amb el món, ha estat un recurs de supervivència personal”. Li agrada treballar amb materials que té al seu voltant i manipular-los tan poc com sigui possible. El munt d’objectes i activitats que constantment li venen al cap, no són altres que els que la varen envoltar durant la seva infància.5 Isabel Banal

L’obra de la Isabel parteix sempre del canvi d’escala amb una tendència clara per modelar figures petites. Sense que ella sigui plenament conscient d’on surt aquesta tendència, pensa que la pot haver influït el fet que, durant la seva infància, sovint mirava aquell món desconegut des de dalt del cingle on tot li semblava més petit: cotxes, pescadors, vaques, ovelles pasturant… Potser, aquell paisatge li feia pensar en un pessebre de Nadal. Però no va ser aquest l’únic record, en forma de miniatura, de la seva infància. Sovint, s’havia passat llargues hores mirant el seu avi, manyà i rellotger, mentre desmuntava les diminutes peces dels rellotges i canviant eixos o refent dents d’algun engranatge desgastat. Segurament és la suma d’aquests records el que la va influenciar.6 Isabel Banal

Les miniatures de la Isabel neixen de les figures de pessebre modelades amb fang i que sempre traginen coses d’un lloc a un l’altre, un fet molt característic del món rural. Les seves són d’escaiola amb la puresa del blanc i descarregades dels seus objectes tradicionals: el cistell, el càntir, la gallina o un feix de llenya, complements que ella ha substituït per altres més contemporanis, com la maleta, una capsa, unes bosses o una motxilla, però copiant la seva simplicitat formal. Li agrada la contradicció entre la natura i el món urbà, perquè d’alguna manera tots som espectadors de la part que no coneixem.7Isabel BanalLa Isabel, des de fa anys, combina la seva passió per l’art amb la docència com a professora de l’Escola Massana de Barcelona. Gràcies a aquesta passió i a les seves inquietuds constants, va aconseguir una de les seves il·lusions: la Beca de la Academia de España en Roma, seleccionada entre més de vuit-cents participants per poder conviure i treballar durant sis mesos entre creadors i artistes. Segons ella, gairebé va tocar el cel vivint dins d’un meravellós llibre d’art.

Cingle de Castellfullit de la RocaCastellfollit de la Roca, Barcelona, Roma i el seu refugi d’Abella de la Conca al Pallars Jussà l’han fet gran, i quan va tornar a la seva atalaia, a dalt del cingle, l’espadat li va semblar un estimball molt profund, però quan va mirar el pessebre del seu record encara li va semblar més petit.9 Isabel Banal