Les Garrotxes

Els ocells canten i volen

Vaig néixer a la Roca de Sant Joan de les Abadesses. Llavors una petita part de la ribera del Ter era el meu univers i la natura la meva companyia. La Serra Cavallera per un costat i la Baga de Vallfogona per l’altre eren la fi del món. El Taga era la muntanya més a prop del cel, com si fos l’atalaia de la vall, i el riu cada any jeia una mica més avall, perquè mai no parava de xorrencar el camí de les passeres. Algunes nits de lluna vella amb el cel escombrat per la tramuntana, les estrelles brillaven com espurnes de llum sota d’un paraigua recolzat sobre les carenes d’aquell meu petit univers. La primera vegada que em varen portar al poble va ser amb un carro tirat per l’euga. Acostumat a la fressa que fa el trepig pels camins de terra, quan vàrem entrar a la carretera nova el soroll de les ferradures sobre el quitrà va ser l’inici d’un so de festa. Un so rítmic que m’inspirava alegria i que encara avui guardo ben present. Vàrem entrar al poble amb el bram d’una sirena, mentre jo no deixava de mirar-me el Pont Vell, paral·lel al Nou per on passàvem, perquè m’estranyava veure’l trencat pels dos costats. Al pare li era ben igual si abans que l’esfondressin, durant la retirada, l’haguessin construït sobre uns fonaments romànics o que fos d’estil gòtic, només m’explicava que era punxegut com la mare que el va fer i que feia un fort pendent per cada banda que no et deixava ni veure els carros que pujaven. Per descartar el perill de trobar-los a dalt, un dels carreters havia d’anar fins a la cresta i avisar quan el camí estava lliure. Llavors encara ningú no coneixia els llums de tres colors. Des del Pont Nou, el dia de la Festa Major, s’hi va estimbar un camió de fruita que conduïa un tal «Ocellet», a qui, per sort, no li va passar res. Els més savis del poble deien que la vela havia fet de paracaigudes i altres que potser l’Ocellet ja sabia volar!

El poble era molt bonic, m’agradava encantar-me als aparadors, els millors eren els de les pastisseries, on em delia mirant els tortells i els braços de gitano. Encara avui, guardo el dolç record de Can Salvat. Algunes botigues em semblaven coherents, com Can Cisco Geneta, una carnisseria que tenien el corral darrere mateix del taulell; però no podia entendre que a Ca la Irene o a Cal Nino, on compràvem plàtans, no tinguessin ni un trist plataner. Per a mi, el poble era un conjunt de petites cases enganxades, amb gent desconeguda que ni tan sols em saludava.

Una vegada, em varen portar a Olot, i des de la collada de Santigosa vaig descobrir que el món era més gran del que pensava. El nom d’aquest lloc el vaig sentir, per segona vegada, a un artista de Barcelona que venia a casa amb un cavallet i uns pinzells a pintar imatges de la nostra façana, mentre esperava que els aires de la vall li curessin la tuberculosi. Un dia va explicar que «Santigosa» ja existia durant els dominis de l’abadessa Emma. Deia que l’Emma era una monja molt peluda, perquè els testos sempre s’assemblen a les olles. Varen haver de passar molts anys fins que vaig entendre aquelles paraules. Jo no sabia que era filla de Guifré el Pilós.

La meva família sempre hem estat uns negats per a la música i encara més per a la lletra de les cançons, però el pare, que va passar la Guerra Civil a la Catalunya Nord, potser perquè es moria d’enyorament, es va aprendre la lletra de Muntanyes del Canigó; jo no he arribat a tant. Per desgràcia meva i per més vegades que he intentat esborrar-me aquell Cara al sol del mestre Freixas, crec que encara seria capaç de recordar-lo. Que trist no poder dominar la memòria!

Potser perquè el pare coneixia Prada des de la seva fugida a França i perquè, durant la meva infància, Pau Casals hi estava exiliat, aquest nom il·lustre sempre em va semblar una mica familiar. I encara més quan a casa explicaven que aquell senyor havia passat uns dies a la fonda de Ca la Bonica. En aquells anys, també ho havien fet altres personatges catalans, perquè els finals d’una línia de tren eren pobles atractius per als viatgers. Durant aquella estada, un dia que el músic passejava per la carretera d’Olot, entre la Font dels Vermells i la creu dels Afusellats, va sentir una melodia que el va deixar corglaçat. Allà, atalaiant les vaques de Caramelles, hi havia un dels fills de la casa, en Josep Picart i Masdemont, que tocava el violí. Aquell noi que estudiava violí i que es componia les seves melodies va impressionar Pau Casals, sobretot per l’harmonia musical d’aquelles notes que tocava.

Un temps després, va ser convidat al Palau de la Música, on va tocar en solitari i li varen fer proves de tota mena. Aïllat en una sala, ignorava que la seva música també l’escoltava Pau Casals. Una setmana després, quan li varen dir que no arribava a les expectatives desitjades, va voler parlar amb el mestre, però ja no va ser possible.

Pau Casals mai no va dir que era l’autor d’El cant dels ocells, però amb la seva habilitat inigualable com a violoncel·lista va fer que la melodia fos coneguda arreu. La primera vegada que el santjoaní Josep Picart va sentir-la interpretada pel mestre, va exclamar: «És meva!». Un dels seus fills, en Joan Maria, un home ja gran de mirada noble i sincera, encara recorda les llàgrimes del seu pare. Em va explicar que els desenganys que va patir el varen envoltar de tristesa. Uns anys després, Ràdio Barcelona, en nom d’una persona important que mai no es va donar a conèixer, li va demanar per entrevistar-lo, però ell s’hi va negar rotundament. En Joan Maria, actualment barceloní, no és músic, però sí que és capaç de tocar El cant dels ocells i d’afirmar que el seu pare n’és l’autor. Per a ell és un honor ser santjoaní, perquè la muntanya de Sant Antoni va sentir per primera vegada aquesta melodia nadalenca universal. I qui ho sap! Potser els ocells de Sant Joan, quan ixen del niu, encara canten les notes que va compondre en Josep Picart i Masdemont.Publicat a les Garrotxes Els ocells canten i volenIl·lustració: Rosa Pagès

Text: Salvador Vergés

“Primers relleus” publicat a la revista Les Garrotxes (tardor-hivern 2019).