Les tristeses són sobreres

 Helena,

Cada vespre et vull escriure, però alguna cosa m’atura. Quan marxes, també s’enfosqueixen les muntanyes i tinc por de no tornar-les a veure. Les miro fixament fins que la nit se les empassa.

Tinc por. Tinc molta por, no vull marxar. Vull esperar-me fins que es faci de dia, vull esperar-me fins que pugui tornar-te a veure.

 Quan la quietud de la nit ho buida tot, enyoro el teu somriure. El somriure que em regales cada matí, és la meva medecina, mai no agrairé prou la sort d’haver-te conegut. Em dius pel nom, m’agafes la mà i m’adono que només tu em mires a dins dels ulls. Les teves paraules no afalaguen ni les dius només per trencar el silenci, amb tu sento tot allò que vull sentir, has après que les tristeses són sobreres.

T’escric immers en el teu record encara que jo no hagi nascut per tu, però d’això no me’n sento culpable. L’amor també és l’atzar. M’ha tocat viure al teu costat i bé podria ser que mai no ens haguéssim conegut. Quan vaig arribar a aquest teu país, que ara també és el meu, només volia entendre les vostres paraules i poder-me expressar com ho feia a casa meva. La dissort va ser molt gran, però estudiant i amb molt d’esforç vaig aprendre la vostra llengua. Aquells primers dies només sentia sons diferents i ara, fins i tot, les paraules que expressen els sentiments les entenc només mirant als ulls.

No tinc cap altra companyia que la meva solitud. He caminat pel desert, m’he esgotat arrancant els peus de dins la sorra fina, he creuat el mar i he dormit sota les estrelles. Fins i tot m’ha canviat el firmament, ja no veig la Creu del Sud, ara busco la Polar, el Carro o les Cabrelles. Aquí tot és diferent. Menys l’amor, que em desperta els mateixos sentiments. Escric sovint cartes a la mare, les envio a una mestra que viu a dos camps de casa, ella les hi llegeix. La mare em va ensenyar que les mentides ens esquincen l’ànima, però tot i així jo li explico allò que vol sentir. Quan li escric, li dic que tinc salut, com si fos una veritat. Li dic que m’agrada molt la feina, ella no entendria que mai no n’he tingut. Li parlo dels amics, de casa i de totes les coses que només són una il·lusió, ho faig perquè vull que sigui feliç.

Quan li explico els meus sentiments i li parlo de tu, li escric sense por. Sé que res no m’esquinçarà les entranyes, perquè li puc dir allò que sento sense haver-li de mentir. Li dic que tens els cabells daurats, la mirada dolça com els nens que troben llet xuclant el pit i que tens la pell fina com la filla del missioner.

 M’agrada quan t’asseus a l’espona del llit i em dius paraules boniques, d’aquelles que jo vull sentir. Les teves paraules em treuen el pes feixuc de les hores eternes i, si no són sentides, tampoc ho vull saber. L’amor és il·lusió i tu m’has allargat la vida. Quan m’agafes la mà i se’ns barregen aquestes pells nostres damunt dels llençols blancs, tan clares i tan fosques, miro el contrast i alguna cosa em diu que l’amor no té color.

Helena, et deixaré aquesta carta damunt la tauleta. Hi he escrit el nom ben gran perquè les teves companyes de la nit la guardin fins a l’hora del teu torn. T’hauria volgut parlar, però quan et miro als ulls em tremola la veu. Encara que em brollin les paraules, el cor se m’esquerda. Potser seran les darreres hores, però mentre t’escric sento la meva por com una calma plaent.

No ploris per mi, me’n vaig content. M’he fet vell abans que els anys m’arribin. El meu cor no mor d’amor, ans al contrari, l’amor li ha donat vida. Només se’n va de cansament i de fatiga. M’he esperat cada nit i avui després del llustre de la tarda, els ulls se’m tanquen amb la teva imatge al pensament. Se m’escola la vida, i malgrat aquesta espera egoista, qui podria haver set el meu donant ha tingut un dia més de sort. Avui tampoc no m’ha arribat el cor.                          

Amidou Cissé

Premi literari, cartes d’amor, Ajuntament de Calafell 2015.                 Salvador Vergés