Lluitem junts

 

41nH9s+Oc1LEs va fer gran quan no creixia

Era la nit de Sant Joan de 1988 quan la Mercè i en Manel varen marxar, cames ajudeu-me, cap a l‘hospital. Els de l‘escala estàvem ansiosos per saber-ne notícies. Érem sis veïns i tots ens coneixíem bé. En Manel, per a nosaltres, era l‘alemany, el camioner que anava i venia de Frankfurt de la mateixa manera que nosaltres anàvem a comprar el pa. Sempre entrava o sortia a hores intempestives, ben diferent de qualsevol veí. Sabíem que era a casa perquè deixava aquell monstre de cent rodes al solar del costat del nostre bloc. Com fan altres camioners, li agradava vestir-se de cuir, i sovint anava sense mànigues. Malgrat que el seu aspecte era desenfadat, la seva fisonomia inspirava confiança, podríem dir que era un bon jan. No portava cap tatuatge visible, encara que sempre ens parlava d‘un 7 que duia molt ben amagat i que algun dia ens ensenyaria.

La Mercè era la noia dels biquinis. Li dèiem així perquè cada dia passaven per casa seva tones de calces i sostenidors. Ella hi posava l‘etiqueta, tallava els fils sobrers de la confecció, i així fins que tocaven les hores petites de la nit. La Mercè era una noia molt espavilada, vestia bé, d‘aquelles que es feien mirar quan sortia ben quillada. Sovint ens deia: «Al costat d‘en Manel no desentono gaire, perquè si no condueix, la son el condueix a ell, i jo passejo movent els braços com si encara etiquetés.»

No va ser fins aquell matí de Sant Joan que vàrem tenir notícies. Quan va arribar en Manel i des del camió, sense por de despertar el barri, ens va fer set tocs de botzina, el seu número preferit. Li brollava l‘alegria pertot arreu, acabava de néixer la seva princesa, la Irina, la primera nena de tota l‘escala. Amb el seu to eufòric, ens va dir: «Ha pesat dues tones i cinquanta grams.»

Varen passar els mesos i tots coneixíem la Irina com la reina de l‘escala, però per a en Manel sempre va ser la seva princesa. Era una nena intel·ligent i amable, encara que parlava poc i era una mica vergonyosa. Ella feia una vida normal, però tothom veia les seves mancances: el seu físic donava mostres clares de nanisme. Els seus pares, de cara enfora, portaven la bena posada i sempre es varen negar a veure l’evidència, però va arribar un dia, després d’uns anys, que no la varen poder negar més. No obstant això, en Manel va intentar-ho tot perquè la seva princesa es veiés com les altres nenes.

Varen moure cel i terra, fins que varen trobar un cirurgià que va pensar més en els desitjos del pare i en la pròpia cartera que no pas a resoldre el problema de la Irina. Potser va ser una mala interpretació meva, però mai no va semblar que tinguessin en compte les conseqüències d’aquelles intervencions.

Quan la nena ja era gairebé una noia, va passar per un calvari d’operacions dolorosíssimes, seccionaments dels ossos de les cames amb forma de quatre, estiraments amb tensors… Tot un reguitzell d‘intervencions aberrants que la varen portar fins a un estat d‘invalidesa lamentable.

En Manel passava les nits i els dies conduint, els seus set tocs varen deixar de sonar i aquell numero ocult, que un dia ens havia d’ensenyar, va semblar que se li havia esborrat del cos. Caminava arronsat com si volgués abraçar-te, li veies un volant imaginari entre els braços. A la Mercè ja no li portaven biquinis, perquè els xinesos en feien deu al preu d‘un. Fregava l‘escala comunitària i algun pis dels veïns per anar cobrint algunes de les necessitats més bàsiques. Els guanys d‘en Manel anaven directament al banc, per pagar la hipoteca que va servir, únicament, per privar la Irina d‘una vida mínimament normal. El seu món va quedar reduït a un llit i a una habitació.

Tenia dificultats per estudiar sola i familiaritzar-se amb el món de la informàtica.

Un dia en Manel i la Mercè, potser perquè jo era l‘única veïna professora d’aquell bloc, varen venir-me a trobar per intentar que la noia pogués seguir els cursos de l’institut des de casa. Naturalment vaig acceptar, però per a mi va ser un esforç molt gran. Em semblava igual de dolorós respondre que sí com que no.

El meu primer repte va ser que pogués navegar per internet i utilitzar les possibilitats que l‘ordinador li donés. Però això, gràcies a la seva habilitat, va ser més fàcil del que en un principi m‘havia imaginat. Després el meu objectiu va ser trobar totes les diferents matèries, de manera que ella pogués estudiar-les tota sola. No sé si se‘n va adonar, però moltes coses les estudiàvem conjuntament. He de reconèixer que vaig aprendre molt al seu costat. Aviat vaig poder comprovar la veritat d’aquella frase, que ara no recordo qui la va dir: «Les coses s‘entenen bé, quan ets capaç d’explicar-les a un altre.»

Un dia quan fèiem classe, i sense que ella m‘ho hagués ensenyat, vaig veure el meu nom retolat a les seves crosses. Va ser, per a mi, un dels millors regals que em pogués fer, era un reconeixement des de l‘ombra, com un símbol d’aprovació cap a mi. Però crec que mai no podrà imaginar-se que, durant l’aprenentatge, jo en vaig ser la més afortunada.

Aquell estiu, durant una excursió als Pirineus aragonesos per pujar al Mont Perdut, vaig rebre un missatge seu. Em deia sense cap altre comentari: «Tot aprovat». Ho recordo com un moment important de la meva vida. Quan vaig fer cim volia contestar-li per dedicar-l’hi, però vaig pensar que la meva sort era tan gran que no havia de fer-ne ostentació. Aquell cim va ser un privilegi per a mi, em va fer adonar de la sort que tenia de poder caminar, perquè ella mai no ho podria fer. Després, des del refugi, amb un retolador permanent vaig escriure a cada lateral de les sabates el seu nom, Irina, i li vaig enviar la fotografia.

A la tornada, quan entrava a casa, vaig trobar-me un sobre al meu nom. La nota del seu interior deia: «Maria Rosa, accepta aquest petit regal com a agraïment nostre. Manel, Mercè i Irina.»

Em vaig sentir afalagada pel reconeixement, perquè era jo qui estava agraïda. Aquelles paraules em varen fer sentir tan afortunada que vaig plorar desconsolada com si fins aquell dia no m‘hagués adonat de la meva sort. Asseguda en el primer esglaó de l‘escala i amb les cames aixecades pedalava com si anés damunt d‘una bicicleta imaginaria. La nota era de cartolina blanca i l’escrit estava encapçalat amb el nom d‘una agència de viatges i a sota hi posava: «Val per un circuit a Sant Petersburg i Moscou.»

Em va venir al cap les vegades que li havia parlat de la Venècia del nord, del palau de Peterhof, del museu de l‘Hermitage o del Vaticà Rus. Segurament, aquelles xerrades dels vespres i nits de classe li havien deixat bons records, com si d‘alguna manera li hagués transmès els meus desitjos. En aquell moment em vaig emocionar per la feina feta. Era com si descobrís que les paraules, que moltes vegades ens poden semblar banals, no cauen al pou de l‘oblit. Jo li explicava la geografia amb tot l‘entusiasme d‘una persona que pot moure‘s pel món sense entrebancs ni barreres, com si tots els trens, autobusos, avions i accessos a qualsevol pensió estiguessin pensats per a tothom, però malauradament entre ella i jo hi havia un abisme. La paraula «tothom» no tenia el mateix significat per a l’una que per a l’altra, perquè només jo estava entre els afortunats. Crec que fins a la tornada d‘aquella excursió no vaig ser prou conscient que la Irina havia sigut la meva mestra, i una mestra molt especial, perquè allò, tan important, que em va ensenyar, no ho hauria pogut aprendre en cap universitat. El seu món era dins d‘un radi físic molt petit, però molt extens al mateix temps. Tant que d‘alguna manera ella em va canviar la vida.

Aquella mateixa tarda vaig anar a l‘agència de viatges i quan em varen demanar el DNI, sense pensar-m’hi gens, però com una força que t‘impulsa i que et dicta el camí correcte, vaig dir: «Aquest viatge ha de ser per a dues persones.» Quan vaig explicar les dificultats de la Irina a la noia que m‘atenia, no m‘ho va posar gens fàcil. Però em va dir que no deixés de fer aquell viatge, perquè, per més entrebancs que pogués preveure, les persones amb menys mobilitat aprenen molt de pressa i es fan grans encara que no creixin. Després d‘una llarga conversa i d‘un extens assessorament, la noia de l’agència va acostar-se a la impressora per lliurar-me els tiquets del viatge. En aquell moment em va fer un salt el cor. Ella també anava amb una cadira de rodes.

Salvador Vergés

Col·laboració solidaria  “L’antologia de la Garrotxa”, Fundació Tommy Robredo.