Marina Vilalta

Bona 1Els xais també volen

Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell dia havia quedat amb la Marina Vilalta i Fajula per xerrar una estona amb ella. Tal com em va dir, ens trobaríem just als abeuradors de l’entrada de Bruguera perquè cap al tard baixa de la muntanya amb el seu ramat i sempre, abans d’entrar cap a dins del corral, s’aturen allà per beure.

Les cases de Bruguera les vas descobrint a llambregades quan baixes de Coll de Jou per la cara assolellada del Taga. La carretera fa unes ziga-zagues entre els pins que arriben fins a la falda de Sant Amand, i el quitrà està esquerdat com si hagués passat un terratrèmol.Bona 2La Marina, amb 92 anys, és la pastora en actiu més vella de Catalunya; i segurament de molts altres països. Em feia molta il·lusió poder parlar amb ella perquè em costava imaginar-me-la, a la seva edat, caminant per aquells tocoms tan costeruts. El seu ofici no solament és un més d’aquells que es poden fer sense el corrent elèctric sinó que ella fins i tot aprofita la llum de la lluna sempre que pot.

Mentre esperava que la Marina baixés, vaig seguir un camí que era ple de cagallons de les cabres i de les ovelles: vaig suposar que aquell devia ser el que feien cada dia. Tot caminant, intentava escoltar el so de les esquelles, però com més amunt pujava més silenci hi havia. Enlluernat pel sol que estava a punt d’amagar-se darrere les carenes de Campelles, vaig veure que aquest poble quedava per sota meu.Bona 4M’esperava impacient, perquè una persona que, a la seva edat, encara s’enfila per aquelles costes tan rostes, no podia ser com tothom. Una mica més tard, i de cop, vaig sentir esquelles més enllà d’un túnel d’arbres que abrigava el camí. Un moment després, amb la mateixa sensació de quan em portaven a esperar els Reis, varen sortir tres gossos com si obrissin pas a la cavalcada. Llavors la vaig veure amb totes les ovelles i cabres darrere seu, sense que cap d’elles no intentés avançar-la ni un sol pam per endavant.

Caminava amb els andamis d’un pas segur, avesada a haver trepitjat tota mena de mals viaranys. Portava el seu garrot i una petita manta de quadres que també li feia de coixinera. La seva imatge dominant tot el seguici era tan bonica que em vaig emocionar i em va fer sentir afortunat. Llavors, just quan el sol s’acabava de pondre, no em vaig poder reprimir de fotografiar-la, malgrat que el seu fill Jesús m’hagués suggerit que abans l’hi consultés. Sense adonar-me’n, però, vaig preferir demanar perdó pel que havia fet que no pas demanar permís.Bona 3Des del primer moment la Marina va estar amable i parladora. Em va sorprendre la claredat de la seva veu i l’expressió de la cara quan m’explicava els costums de les ovelles. Em va cridar l’atenció la normalitat amb què parlava del demà sense cap queixa ni lamentació per expressar el seu futur.

Convençut que els gossos l’ajudaven molt, em va dir tot el contrari: «Són tres “pencos” i, amb mi, quatre». Sense allunyar-se del seu món, ens vàrem asseure en un pedrís a l’entrada del corral. La seva vida és un llibre d’històries viscudes: quan l’escoltava no podia deixar de pensar que si ella escrivís novel·les podrien ser autèntiques i basades en fets reals.Bona 9Va néixer a Solanguit. Solanguit era una casa rònega i humil situada al mig d’un rost afeixat del terme d’Ogassa. Varen ser dotze germans: els més grans eren fills del primer matrimoni i els petits del qui havia set el cunyat de la mare, perquè quan va enviudar es va casar amb el germà del seu home. Per tant, tots els germans tenien els mateixos cognoms. No sap per què li varen posar Marina havent nascut en aquells monts de Déu allunyats del mar, però ho agraeix, perquè el seu fill Jesús, de manera tendra, sempre li ha dit Marina com si fos el diminutiu de mare.

Quan va esclatar la guerra tenia vuit anys i, llavors, la misèria era molt gran. Ella ja estava batejada, però una germana més petita encara no, i va haver d’esperar fins que ja tenia uns tres anys. Era tan gran que hi va anar caminant, des de Solanguit fins a la pica de l’església d’Ogassa. La Marina, per la mateixa raó, tampoc no va poder fer la primera comunió fins tres anys més tard del que li tocava. D’aquell dia en guarda un trist record: era l’única nena que no anava de comunió i, sense el vestit blanc com el de les altres, no podia parar de plorar. Per sort, una mare que encara guardava el de la seva filla gran, abans que no s’acabés la missa, li va poder solucionar.

També té ben present una vegada que un Guàrdia Civil amb la pistola apuntava al pit de la seva mare perquè volia saber on s’amagaven els seus fills: un que feia de paleta era a dins d’un catau a sota casa que ell mateix s’havia construït i l’altre se n’havia anat a França. El món és molt petit: avui mentre escric aquesta xerrada de la Marina, m’he assabentat que aquest seu germà va marxar amb l’avi de l’actual alcalde de Sant Joan de les Abadesses i amb el meu pare.Bona 7La Marina té devoció pel bestiar, sobretot per les ovelles, perquè creu que són els animals dels pobres. De petita només en tenien tres o quatre i gràcies a elles ja podien menjar alguna cosa. Del final de la guerra tampoc no oblida quan uns soldats de la retirada, amb el cinturó dels pantalons i davant seu, es varen emportar l’euga que ella atalaiava. Però aquesta no va ser l’única tristesa que recorda per la pèrdua d’un animal: «Una vegada estava a sota la creu del Taga amb una ovella que acabava de xaiar i, de cop, va baixar una àliga des de les altures, com si hagués caigut un llampec, i amb un santiamén es va emportar el xai engrapant-lo amb les seves urpes maleïdes. Volava cel amunt penjat als peus d’aquella mala bèstia d’ales llargues, mentre jo el sentia com belava amb uns bels de mort –beee, beee–. Em vaig entristir molt, perquè no hi podia fer res; el vaig seguir amb la mirada fins que el vaig perdre cap a llinllà a l’altra banda de la carena del terme de Pardines. Em va costar molt treure-me’l del cap i encara ara, quan en neix un a la muntanya, el porto a coll ben agafat. Segur que ha passat altres vegades, però quan te’l roben de davant dels nassos encara t’entristeix més. Tot i que només dormo quatre o cinc hores cada nit, aquella desgràcia em va treure la son durant molt de temps. Però, per això sol, no seria greu, perquè sempre he pensat que dormir és de ganduls». Potser al Dr. Estivill li agradaria pujar fins a Bruguera i contrastar, amb ella, les seves teories.Bona 10La Marina coneix l’ofici de pastora i el món de les ovelles com ningú. Té molt clar que quan en passa una, passen totes encara que sigui per llançar-se daltabaix d’una cinglera. Una vegada, mentre n’atalaiava més de cinc-centes en un tros de nedo –pastures que encara no ha trepitjat el bestiar–, va caure una pedregada com ous de polla i gràcies al paraigua les va poder aturar perquè no anessin cap al rec on l’aigua, després d’una turmenta, baixa de cop i així evitar que se les emportés sense pietat. Creu que aquell dia, ovelles i pastora, es varen salvar gràcies al paraigua. Com diu ella: «El paraigua és un dels millors invents! Jo rai que tinc mans per agafar-lo, pobretes elles que no en tenen i no saben com protegir-se el cap».

El seu fill m’explicava que la Marina mai no ha fet ni un sol dia de llit, només una vegada a la clínica, quan li varen treure un tumor gran com un cabdell de llana. Quan la varen fer estirar a la camilla s’hi va posar de genolls i, amb els colzes damunt del coixí, s’anava lamentant com si ningú no l’escoltés: «Ja m’ho pensava que això seria un desastre!».

Quan vàrem parlar de si li agradava mirar la televisió, la Marina ho tenia ben clar: «Jo només miro el temps i algun reportatge que parli del Ripollès, perquè per veure les quatre merdes que fan, m’agrada més anar-me’n a veure les estrelles».

Durant la conversa que vàrem tenir, l’expressió de la cara li anava canviant i mostrava la seva ironia amb un somriure murri propi d’aquelles persones que les veuen a venir des de lluny. Ella va entendre que jo no sabia acabar, perquè m’hi trobava bé escoltant les històries del seu món sota la llum d’un fanal. Un fanal que no tenia res a veure amb el d’anar a esperar el Reis. Llavors, de cop, em va dir: «Vols que et canti una cançó?». Em va venir molt de nou, era una pregunta que mai no m’hauria esperat, però que em venia molt de gust escoltar-la. Tot seguit, i d’una manera natural, va cantar cançons antigues amb paraules difícils de recordar i sobretot per ella, que no sap llegir. Finalment, i potser amb ganes que jo pogués seguir alguna estrofa, va acabar cantant La presó de Lleida.bona-8.jpgDesprés d’aquelles cançons, cantades amb el mateix optimisme amb què s’havia expressat durant tota la conversa, em sentia encomanat de la seva força. Ja era negra nit i en aquella muntanya de l’altra banda que ens havia amagat el sol ara hi espurnejaven llumetes com cuques de llum esbarriades per les clarianes. Amb les sàvies paraules de la Marina vaig entendre que per ser pastora cal que t’agradi la muntanya, gaudir de la solitud, oblidar-te dels dies de festa i sobretot estimar les ovelles encara més que els altres animals. Llavors, i abans d’acomiadar-me’n, no em vaig poder estar de preguntar-li si també li agradaven les àligues. I ella, amb el seu somriure de múrria, em va contestar: «Són boniques i m’agraden molt, però només quan volen per damunt de la creu del Taga».bona-6.jpg