MIQUEL SERRA

Blog 1

La llum del cove

Una vegada més he tingut el plaer de parlar amb una persona que gaudeix amb el seu ofici. Un ofici d’aquells que es continuen fent amb la llum del sol, utilitzant les mateixes eines de fa segles i de la mateixa manera com ho feien els nostres avantpassats.

En Miquel Serra i Rafart és un dels pocs cistellers que encara queden al nostre país. Una feina d’art i saviesa que només es pot fer per amor. Sovint, quan mirem enrere, descobrim com l’atzar ens va guiar cap al camí d’allò que hem anat fent, però al camí d’en Miquel no li va portar l’atzar, va ser la llum d’un instant que li va canviar la vida.

Quan encara era un nen, com qualsevol altre de la seva edat, va començar a treballar de pagès, una feina just per viure i sense cap destí marcat. Segurament que l’atzar s’hauria limitat a portar-lo a aquella primera feina, però per a e

cove-canya

ll, com per a tots els artistes, l’ofici no és fruit de les casualitats. El fruit només neix entre els escollits: un matí després d’esmorzar va baixar a l’era de la masia i, de cop, com si el cel l’il·luminés, va veure un cove al seu davant. Potser no era la primera vegada que l’havia vist, però sí la primera que va sentir una fiblada al cor com una forç

Blog 2

a que li marcava el nou camí.

Quan en Miquel va escoltar aquella veu que no deia cap paraula, va alçar el cap i, malgrat que aquell dia la boira encara tapava el blau del cel, va sentir l’escalfor del sol com si una clariana s’obrís només per a ell. Aquella mateixa tarda va buscar qui seria el seu mestre. No va ser fàcil trobar-ne un de disposat a ensenyar-li l’ofici. En aquells anys tothom es guardava els seus petits secrets per no incrementar la competència. Finalment, va ser un home gran que vivia sol en una casa rònega envoltada de joncs al costat d’un rierol qui el va acceptar. El va acceptar d’alumne, però amb una petita condició: durant l’hivern només treballarien els dies de sol des de les dotze del matí fins a les dues de la tarda, perquè ell mai no ho feia a prop del foc, per por que les guspires li cremessin les canyes o els vímets assecats.Blog 4

En Miquel, agraït dels seus inicis, també ha set mestre per a les poques persones disposades a aprendre aquest bell ofici. Orgullós de la feina feta, m’explicava com una alumna seva, la Marta Penina, ha creat un catàleg a Internet. Junts han dissenyat objectes de tota mena, especialment aplics per filtrar la llum, una llum que entre els vímets desprèn aquella calidesa natural que convida al relaxament i al benestar. Potser la meva complicitat amb els oficis sense el corrent elèctric l’hauré de revisar. Segurament que aquest es mantindrà gràcies a ser un complement de la llum artificial. Coses de la vida!

A part de tota la dificultat i especialització que comporta aquest ofici, la seva estrella és la reixeta. El dia de la xerrada al seu taller vaig tenir la sort de veure com magistralment ho ensenyava a una seva alumna. Crec que, a partir d’ara, quan m’assegui en una cadira de reixeta ho faré amb tanta delicadesa que no seré capaç de recolzar-me contra el respatller. Aconseguir el dibuix simètric amb els seus forats rodons i equidistants, teixits amb tiretes tallades mil·limètricament del perímetre del jonc, em va semblar que només podia sortir per art de màgia. I com si tot hagués de formar part del mateix vegetal, tensava aquell teixit per tot el contorn de la cadira, amb la medul·la del jonc degudament encastada.Blog 3

Can Rubau, la casa taller d’en Miquel, instal·lada a la muntanya de Batet de la Serra, està envoltada de vegetació com si tot formés part de la seva feina. Acostumat a la solitud, viu absort treballant sense aixecar el cap, menys els petits moments d’esbarjo quan els gossos, companys a tota hora, li demanen a crits que els llenci la seva pilota de joguina, que ells enxampen al vol com els millors porters del món.

Per a en Miquel, i com diu ell mateix, és molt important que mai ningú no li ha hagut de preparar el s

obre, i que malgrat que no hagi tingut un sou, sempre ha tingut diners. Ell és feliç envoltat de les poques eines que necessita per ajudar la feina que fa amb les pròpies mans: l’esberlador per fer tires d’un mateix vímet, un petit podall, la canal… De màquines grans en necessita tan poques que l’única que té, per aplanar les tires, en diu “la Màquina”

Bona 1

Espero que en Miquel un dia pugui complir el seu somni de viatjar a Singapur. Com em deia, li encantaria veure les plantacions de joncs, o canyes com diríem nosaltres. Allà, de la mateixa manera com ho feien els nostres raiers, encara baixen els feixos de joncs enfilats de cent en cent seguint el curs del riu fins als trams on les aigües es calmen.

Vull pensar que d’aquella llum que un dia va il·luminar en Miquel quan va veure el cove, i de les lliçons del mestre que vivia envoltat de joncs a prop d’un rierol, no solament va néixer un cisteller. Potser aquell primer amor i les lliçons, sota el sol d’hivern, faran que les seves alumnes mantinguin l’ofici viu més enllà de quan el cisteller ja només entreni els seus porters.