Mn. Joan Soler

Les flors floreixen allà on cauen

Un dia, mentre mirava el programa “Al cotxe”, de TV3, conduït per l’Eloi Vila, vaig sentir per primera vegada Mn. Joan Soler. Aleshores encara no tenia el gust de conèixer-lo. Aquell somriure unit al poder de la seva oratòria et captivava de tal manera que no podies deixar d’escoltar-lo. Era com si les seves paraules, que li fluïen amb tanta naturalitat, fossin aquelles que mai no he sabut expressar. Em va encantar!

Fins en aquell moment no m’havia passat pel cap que una de les “COMPLICITATS” del meu blog, dedicades a persones que poden seguir exercint el seu ofici sense la necessitat de corrent elèctric, també podia ser per a un capellà. Aquell dia em vaig adonar que l’art de l’oratòria també és un ofici, i que el podries practicar en qualsevol lloc, fins i tot a dins d’una església fosca, només amb un simple ciri que t’il·luminés la cara. Malgrat que Mn. Joan Soler és una persona mediàtica i molt ocupada, va ser fàcil posar-nos d’acord. Conscient que la nostra xerrada no sortiria a cap mitjà dels habituals i que simplement seria per al meu blog, va demostrar la mateixa il·lusió que si l’entrevistés un periodista del The New York Times.

Vàrem quedar a la porta de l’església d’Arenys de Munt, municipi d’on actualment és el rector. Em va fer il·lusió que fos en aquest poble, perquè algun dia, quan siguem lliures, potser serà la nostra Meca; penso que, si som agraïts, haurem de donar gràcies als arenyencs. Ara, quan miro enrere, m’adono que la meva ignorància em feia pensar que, des de mitjans dels anys setanta vivíem en una democràcia, però ha resultat que era una lloca que covava uns ous aparentment nials, i un bon dia es va demostrar que estaven fecundats per aquell maleït gall del Ferrol. Aquests polls, que han viscut ben amagats i alimentats potser no ens farcirien de plom, tot i que, si poguessin, ens cremarien a la foguera com aquelles pobres dones que, quan demanaven llibertat, les acusaven de bruixeria.

Em va cridar l’atenció la porta de l’església de Sant Martí. Estava totalment incrustada de ferradures de tota mena. Segons em va explicar el mossèn, antigament els pagesos de la comarca i d’altres indrets portaven exvots de ferradures al sant en senyal d’agraïment. Alguns perquè l’euga havia pollinat bé, altres perquè la vaca havia vedellat un bon xurmer… Va ser fàcil trobar-ne una que tingués quatre forats en un costat i tres en l’altre que, segons m’explicaven els avis, eren les de la sort. Llavors no vaig poder-me estar de refregar-me-la pertot arreu, sota la mirada incrèdula d’unes nenes que jugaven a la plaça.

La xerrada la vàrem tenir al mateix despatx de la rectoria. Hi havia els mobles justos, sense res innecessari ni cap mena d’ostentació. Mn. Joan va néixer a Olot; però, com li va dir un monjo de Poblet, “Tu ets d’on tens els peus a cada moment”. Ara és feliç a Arenys de Munt, però ho ha estat a cada lloc del món on ha viscut. De jove es va posar a treballar en una benzinera perquè a casa seva no li haguessin de pagar les seves petites despeses. Primer volia ser metge; però, després de no passar la nota de tall per entrar a la Facultat de Medicina, va optar per estudiar biologia. Tot i això, molt aviat va adonar-se que la seva verdadera vocació era ser capellà. Quan ho va plantejar a la família, s’ho van prendre com un veritable daltabaix. Finalment, quan es varen adonar del seu convenciment, tot va ser fàcil. Malgrat que per a altra gent semblava difícil que un jove d’avui pogués escollir la seva vocació. Fins i tot, una persona del carrer li va dir al seu pare: “Val més tenir un capellà que no pas un drogoaddicte”.

Després de ser ordenat diaca i de passar per diverses parròquies, va anar a estudiar un any a Madrid per preparar-se per a les missions. Llavors, com que el seu destí era Togo, un país francòfon, el varen enviar sis mesos a París per aprendre el francès. Allà va fer les primeres i úniques vacances de la seva vida, i de passada va aprofitar per conèixer la capital francesa. El contrast va ser molt gran, perquè volia ajudar els pobres i estava resignat a viure en la més estricta misèria i, en canvi, tenia casa, un sou i els estudis pagats. Era gairebé com un regal del cel. Una vegada a Togo, va exercir de professor de diverses matèries mentre estudiava les tres principals religions del país: l’animisme, el catolicisme i l’islam. Conviure amb aquesta diversitat cultural li va aportar una riquesa espiritual que fins aleshores desconeixia. A diferència del que podem pensar, vist des d’allà, les religions no són la mare de les guerres; les guerres són sempre econòmiques, però amb la maldat afegida dels qui utilitzen les creences religioses de la gent per posar les persones al servei dels seus interessos i del seu afany destructiu. Un exemple podria ser l’abús de poder de l’antic “Reino de España” després del gran descobriment de Colom, que va utilitzar la religió per conquerir i arrasar els indígenes americans. En el cas de Mn. Joan, com a missioner va convertir persones que estaven aferrades a unes creences ancestrals de bruixeria i patiment, i això ha representat per a ell un veritable regal, perquè, segons explica, Déu no li va pas dir mai que tot seria fàcil.

Encara avui existeixen comunitats animistes totalment lligades a un bruixot que, per alliberar els mals esperits, se’ls demana d’oferir infants o matar la pròpia mare acusada de bruixeria. En la màgia negra es poden arribar a utilitzar els genitals de les persones com a elements de superstició. Fins i tot, poden fer matar un geperut perquè tenen la creença que guarda els diners amagats a la gepa. Els que es poden desvincular d’aquests fanatismes se senten les persones més afortunades del món. Per a ells, la religió cristiana els ha salvat i, gràcies a ella, se senten lliures; per tant, si la religió s’utilitza a fi de bé, sempre és bona. Els barris cristians de Togo eren els més rics i els que vivien en més bones condicions, els barris dels musulmans estaven en una situació d’abandó i els dels animistes eren pobríssims i sense cap possibilitat d’avançar. Per la seva experiència, creu que no hi ha punt de comparació. Així i tot, ell havia vist com musulmans i cristians s’ajudaven per fer una escola en comú; la violència només arriba quan va lligada al poder i a l’egoisme. El cristià vol que tothom sigui cristià, el musulmà que tothom sigui musulmà i el budista, el mateix, perquè tots creuen que la seva fe és la bona, però cap vol el mal: “Jo crec en el meu Déu lliurement! Si Ell m’hi obligués, no seria creient”.

En un moment de la conversa, ben lluny de defensar la inquisició, m’explicava que, quan aquells jutges del poder polític condemnaven a mort a tots els membres d’una mateixa família, podia passar que la inquisició se’n fes càrrec, i aleshores només mataven el que creien culpable, salvant la resta. Ara, segles després, la història no ens parla d’aquells jutges que haurien cremat o penjat una família sencera, només es recorda d’aquell que efectivament va ser cremat. Nosaltres no ho podem jutjar amb els paràmetres actuals, perquè potser fou la manera que va trobar l’església del seu temps per suavitzar uns judicis civils que en temes religiosos eren molt més durs. Potser, a nosaltres d’aquí tres-cents anys també ens jutjaran pel que hem fet amb els immigrants deixant-los morir al Mediterrani, tot i l’esforç que fan moltes parròquies per acollir els qui arriben.

Quan li pregunten per què defensa la religió i s’esforça tant a fer-la entendre, ell ho té molt clar: si no ets egoista i trobes la manera de convertir el paper en or, tens la necessitat d’explicar-ho; doncs quan descobreixes la fe, també desitges el mateix.

Malgrat la seva fe, sovint se sent impotent. Creu que a Arenys de Munt hi celebraran la missa mentre visquin les persones que encara hi van, després ja podran tancar, i el mateix passarà a tot Europa. Em va dir que a Europa som molt egocèntrics i que ens pensem que som els més avançats del món. Sovint ens oblidem de la religió com si fos inversament proporcional al progrés, mentre que en alguns països asiàtics, molt més avançats que nosaltres, les creences encara són una part important de la vida.

A Togo i a molts països d’Àfrica, si un dia t’oblides la cartera, les persones d’allà et deixen diners pel sol fet de ser blanc, mentre que a Europa, si a un negre li passa el mateix, ens tornem sords de cop. Amb un somriure irònic em va dir que de mica en mica, i sense adonar-nos-en, ens estem convertint en els grans senyors feudals del món. Mn. Joan pensa que el millor regal que s’ha emportat d’aquells països és haver après a estar content amb el que té, perquè ha descobert que no necessita res més. Només s’angoixaria si Déu deixés d’estimar-lo. Posar-se a les seves mans i fer-se capellà ha estat la decisió més lliure que ha pres a la vida. Seguint la seva vocació ha trobat la llibertat i es considera un home afortunat. És feliç a qualsevol lloc; ho ha set en el barri més pobre del país més pobre i ara també ho és a Arenys de Munt. Per a ell, la vida no són els anys que vius sinó la intensitat amb què els has viscut.

L’oratòria de Mn. Joan és rica, entenedora, i el seu somriure s’encomana. Amb ell vaig entendre que la tristesa no inspira. Durant la conversa jo m’anava anotant frases que em semblaven extraordinàries i ell les deixava anar com si formessin part del seu vocabulari quotidià: “Déu no és pas un ull que jutgi, sinó un somriure que acull”. “Sigues el que ets i no el que voldries ser”. O la que li va dir un capellà africà: “Les flors floreixen allà on cauen”, elles no escullen el lloc on volen néixer, neixen on cau la llavor.