Núria Pujolràs

El goig d’estimar l’ofici

     Bona Salvador i NúriaFa uns dies que vaig tenir el plaer de poder compartir un sopar amb la nostra violista Núria Pujolràs. Dic nostra, perquè no tothom ni tots els pobles poden presumir de persones que dominin aquest bonic i, alhora, complex ofici. La Núria domina la viola com els millors sense fer-ne cap mena d’ostentació. Ella és músic per convicció i pel plaer de ser-ho. Em deia que si un dia li toqués una rifa milionària, la seva vida no canviaria, perquè res li donaria més plaer professional que tocar la viola.

Malgrat el seu do per la música, reconeix que la carrera no va ser fàcil ni mai ho serà, perquè no et permet cap mena de relaxació. Aquest do ja el portava a dins, d’alguna manera els seus pares varen descobrir-lo quan ella només tenia quatre anys. Tot va començar després que els reis li portessin una flauta i des d’aleshores ja no va deixar de fer-la sonar en cap moment.

Jo he tingut el plaer d’escoltar la seva música i també persones enteses que l’han pogut gaudir i, gràcies a elles, puc parlar-ne amb més coneixement de causa, perquè ella és molt reservada parlant de si mateixa. Es va sorprendre molt quan vaig fer que s’adonés de la quantitat d’hores que s’ha passat tocant la viola. Fent un simple càlcul aproximat, tot i la seva joventut, la suma del temps que ha dedicat a la viola, s’acosta a dos anys sencers durant les vint-i-quatre hores del dia. Potser aquesta constància, per a ella, no representa un gran sacrifici; no somriu quan algú li comenta que ha tingut molta sort de poder meravellar amb la seva música. El do anava amb ella, però la sort mai no hauria arribat sense el seu esforç. Aquest esforç i constància, fins i tot, li ha canviat algunes particularitats dels sentits i alguns trets físics, que em varen cridar molt l’atenció: la seva capacitat auditiva de l’orella esquerra és superior a la de la dreta; els dits de la mà esquerra són visiblement més llargs que no pas els de l’altra, com si cadascun volgués ser el primer d’atrapar la nota just en el punt on la callositat li marca la trobada amb les cordes. La mà esquerra és molt especial perquè ha de fer moltes funcions a la vegada i va tan conjuntada amb la dreta que la Núria és capaç d’escriure amb qualsevol de les dues.

Com deia el professor Sellabona, de La veu de la viola, la música també s’escolta amb els ulls. I la Núria, conscient de l’elegància que cal per estar davant del públic, malgrat que toqui sense arracades perquè sovint se les deixava pels escenaris, combina molt bé la seva cabellera rossa rinxolada amb el vermell dels llavis i amb els colors dels seus vestits. Quan toca, associa a la perfecció els moviments del cos amb el ritme de la música que interpreta. Aquesta particularitat, pel meu entendre, la fa diferent. Ella no vincla el cos buscant cap mena de sinuositat, simplement el seu moviment és una conseqüència per treure’n un so de més qualitat. Pèl d'ArquetAquesta manera de tocar també li cal més concentració afegida, perquè, amb la dificultat que les crins de l’arquet mantinguin el contacte just i precís sobre les cordes de la viola, pots perdre el ritme quan l’arquet i el cos pugen o baixen plegats. Vull pensar que els seus moviments són innats, perquè aparentment no li comporten cap mena de dificultat.

El violista escocès William Primrose definia la viola com un violí amb estudis universitaris. La Núria Pujolràs gaudeix de la tècnica, però té molt clar que aquesta ha de ser una eina més per poder transmetre i per poder emocionar, però mai no ha de ser la finalitat, perquè per més impecable que sigui una tècnica, perd tota la seva eficàcia si no ets capaç de comunicar.

La Núria, que coneix perfectament la música del segle XXI, lluita constantment per dominar encara més aquest meravellós instrument. Actualment, ha retornat als orígens de la viola per gaudir tocant música barroca.

En aquella època els arcs tenien una curvatura còncava ben diferent dels actuals, que per donar major intensitat en la producció del so, es construeixen amb una curvatura convexa. Arquet barroc BoAquesta fidelitat a la música barroca, li ha comportat haver-se de proveir de viola i arquet nous perquè sonin com autènticament vells. Coses de la vida!

El meu objectiu amb aquest text era comentar la bellesa d’un ofici, ben actual, portat a terme sense cap mena de guspira elèctrica, ni tan sols la dels llamps que il·luminen el cel durant les tempestes. Però la Núria encara va més lluny i amb ella, fins i tot, podem gaudir de la mateixa música que tocaven els nostres antics violistes durant l’època barroca.

La Núria, inspirada per La veu de la viola, va compondre la melodia que porta el mateix títol que la novel·la.

Em sento feliç i content per aquest regal que hem pogut escoltar a Catalunya Música i, si voleu, també ho podeu fer des del vídeo que us adjunto, el qual he editat amb diverses fotografies de la violista.

També vull agrair a les altres violistes que m’han fet costat tocant per a la promoció de La veu de la viola: Barbara Horn, Glòria Casanovas i Montse Vallvé, i als violistes Joan Fèlix, Oriol Illa i Eduard Boleda. M’he guardat per al final en Martí Varela, que magistralment em va assessorar en totes les descripcions tècniques en què parlava de la viola. Moltes gràcies!