Patrícia Maseda

Portada

Del cèrcol a l’art

Dedico una COMPLICITAT més a les arts i els oficis que encara podem fer sense el corrent elèctric: la Patrícia Maseda és un exemple sorprenent d’algú que compleix aquest requisit. Quan vaig descobrir la bellesa de les figures que crea, en una exposició de les moltes que fa arreu, li vaig demanar per parlar amb ella sobre la seva tècnica innovadora. Fins llavors, només havia sentit a parlar de l’origami o papiroflèxia, que construeix objectes decoratius plegant el paper i sense tallar-lo ni afegir-hi cap element, però veure una figura de paper que tenia la mateixa ànima que qualsevol obra escultòrica de les que coneixem fetes en altres materials va ser tota una descoberta.

Bona (1)

Vàrem quedar a casa seva, una casa que en un altre temps havia estat residència de capellans retirats, situada a prop d’una antiga via de tren, gairebé al centre de Girona, la seva ciutat natal. L’edifici és una construcció “de solera”, d’aquelles que els barcelonins de l’Eixample en dirien una casa “règia”. Em varen cridar l’atenció uns ulls de bou per on, en un altre segle, algun clergue tafaner es devia entretenir a espiar el desaparegut tren d’Olot. Sostres alts i majestuosos, terres de rajola hidràulica molt ben conservada, i encara amb les portes originals de fusta massissa. A part de les raons evidents per les quals, a ella i al seu company Jesús, els va entusiasmar aquesta casa, hi havia el fet que encara fos propietat del bisbat. Em va dir en to irònic, potser perquè havia tingut alguna mala experiència en una altra casa, que almenys el bisbe no els podria acomiadar mai amb l’excusa que necessitava el pis per als seus fills. Li agrada presumir d’aquells antics inquilins amb sotana, i encara guarda una vella fotografia, rescatada de l’arxiu, on es pot veure un capellà al seu balcó esperant l’arribada d’algun tren fins que el fum de la màquina se li tirés a sobre i el fes entrar cap a dins.

Bona (2)

He dit que la casa és de sostres alts, perquè de parets no en queda ni un sol pany per amagar: estan plenes de lleixes farcides de tota mena de col·leccions. No recordo haver vist mai tants discos de llarga durada junts. Crec que la dèria musical d’en Jesús, que és pianista, ho explica; però és la Patrícia, com a artista plàstica, qui ha acabat d’omplir les parets de la casa. La gran passió que té pels àngels ha fet que col·leccioni tota mena de figures i objectes en què hi apareixen. Fins i tot etiquetes de vi, amb l’ampolla inclosa, i representacions de tota mena, que ja són incomptables. Em va quedar la imatge del lavabo atapeïda de centenars d’ànecs procedents d’arreu del món, des del Donald fins al de l’anella que pesquen els més petits a les parades de la fira, que contemplen, tots amb els ulls ben oberts, qualsevol moviment que els usuaris puguin fer a dins d’aquella mena de santuari.

Bona (3)La Patrícia, exjugadora de bàsquet, recorda bé la dificultat d’encertar el cèrcol i que la pilota sigui l’ànima de la rotllana. Les escultures també tenen ànima, i potser poques, construïdes en altres materials, en tenen d’una manera tan clara i física com les seves. Ella a cadascuna de les obres hi introdueix algun element rígid, gairebé com un testimoni dels dits interns que han creat la imatge, per donar-li força quan comenci a aguantar-se per si sola. A diferència d’una pilota mal llançada que no encerta el cèrcol i fa que la jugada hagi de tornar a començar de nou, amb les seves escultures qualsevol error de forma pot ser l’inici d’una obra d’art impensable.

Bona 4Actualment, la Patrícia comparteix la feina de bibliotecària amb la seva activitat artística. Va estudiar la carrera d’història de l’art, tot i que en un principi es volia dedicar a la psicologia; però molt abans, a COU, en una classe dedicada al romànic català, va adonar-se que la seva verdadera vocació era l’art. Es va sentir i se sent apassionada per aquest món, una passió que va anar alimentant a la Fundació Espais de Girona, on treballava compaginant les seves dues grans passions: l’art i el bàsquet de competició en equips de primera catalana.

5+5Com sol passar en els inicis d’exercir una professió, també va entrar de puntetes en aquest món. Recorda bé que la primera persona fora del seu cercle íntim que va confiar en les seves escultures va ser la Raimonda Coll, i de la seva relació va néixer la seva primera exposició a la seu dels Amics del Museu d’Art de Girona. En aquell moment la Patrícia estava en els seus inicis i començava a treballar el cartró, però molt aviat el va anar canviant pel paper. El paper que utilitza va del color d’estrassa, o kraft, a grisos i blancs. Té una textura molt particular per poder aconseguir els resultats que mostra en la seva obra. Per a ella, és molt important poder reivindicar el paper com a material artístic. Potser ja està una mica cansada que, quan explica que la base de les seves escultures és el paper, li preguntin si fa origami o papiroflèxia; li agrada remarcar que fa art i no manualitats, tot i que aquestes també tenen el seu vessant creatiu.

Bona (6)Una de les seves principals fonts d’inspiració és la mitologia grega, déus i mites d’un món passat que es van revelant cada vegada que crea una figura sense cap més eina que les seves mans. Sovint, quan modela algun d’aquests personatges, passa que neixen amb un rostre desconegut o que li evoquen una forma que mai no havia imaginat ni tingut al cap. Últimament, a part de la mitologia, també ha creat una obra dedicada al bestiari, que fa poc va exposar a l’Espai Gatassa, de Mataró. Per a ella, construir una figura que suggereixi escultures inesperades és la seva màxima aspiració creativa. La seva personalitat té com a element essencial aquesta inspiració, que amara tota la seva obra, que tant èxit li ha donat i que l’ha fet una artista única en aquest nou món tan particular. Fins fa poc gairebé era impensable que un museu adquirís una escultura de paper, perquè sempre ha estat considerat com un material poc perdurable. Doncs ara, arran de l’última exposició monogràfica que va fer al Museu d’Art de Cerdanyola, aquest museu se n’ha quedat una per al seu fons.

A l’estiu del 2020 té previst presentar-se a una Biennal que se celebra a Luca, a la Toscana, que està dedicada exclusivament a l’art del paper i del cartró. La Patrícia quan parla d’art t’encomana la seva passió i et fa descobrir imatges que potser sense haver-la conegut, mai no hauries sabut apreciar. Després de l’esforç que va dedicar al bàsquet, a la història de l’art i finalment a la creació de les seves escultures, tan innovadores, penso que aquest últim llançament ha estat el millor triple de la seva vida.

Cloenda