Peyu

Bona 1El corral de l’humor

Quan em vaig adreçar per primera vegada a en Peyu per demanar-li si podríem fer una xerrada, va ser en el mateix escenari, just quan acabava d’actuar. No s’ho va pensar ni un moment; ni tan sols em va preguntar per quin motiu l’havia triat a ell i on pensava publicar-la. Crec que li va agradar saber que una de les característiques d’aquestes converses és parlar sobre els oficis que encara es poden exercir sense la necessitat del corrent elèctric. Dic que li va agradar, perquè la seva resposta va ser un somriure, com si em digués que cada dia li fan propostes més sorprenents.Bona 2La xerrada la vàrem mantenir al Corral de l’Humor, on en Peyu té les seves oficines. Curiosament, mentre m’hi dirigia, anava pensant quins eren els seus nom i cognoms verdaders, perquè sent com és una persona tan coneguda sorprèn que no els sabés. Quan l’hi vaig demanar no li va estranyar gens,  i em va contestar com si fos una pregunta d’aquelles que li fan habitualment: «Lluís Jutglar Calvés». A part de satisfer la meva curiositat, la resposta no em va servir de res, perquè «Peyu» va tan unit a ell que si li hagués dit «Lluís» m’hauria semblat que estava parlant amb una altra persona.Bona 3Aquell dia no va ser fàcil arribar a la masia on ell diàriament escriu i es prepara els guions. A molts llocs del país, i sobretot a Gurb —molt a prop del Corral de l’Humor—, les carreteres estaven tallades com a reacció popular a les penes venjatives que el Tribunal Suprem havia dictat. Vaig haver de fer alguna volta per arribar, però per sort els talls només eren a les vies principals. La casa estava envoltada de camps llaurats i segurament també sembrats, un paisatge que a la primavera es converteix en un tauler quadriculat amb colors de tota mena que, vist des de la carretera, ens hem d’esforçar per no quedar-nos-hi encantats. La porta estava oberta i a dins hi havia una sala immensa, que en altres temps devia ser l’estança principal de la casa. Les taules eren molt grans i les oficines estaven separades per vidres transparents. Allà no hi havia res a amagar. Nosaltres vàrem parlar a la cuina, o al laboratori, com ell l’anomena! La taula estava coberta amb unes estovalles estampades amb els colors característics dels mocadors de fer farcells.

En Peyu, malgrat haver intentat estudiar la professió des dels inicis, va acabar cansat dels seus professors i gairebé podríem dir que és autodidacte. Va superar la prova teòrica d’accés a l’Institut del Teatre de Barcelona però abans d’acabar la primera setmana de pràctiques va fugir corrents. Només amb dos dies en va tenir prou per adonar-se que, si hagués passat quatre anys tancat allà dins, s’hi hauria mort, perquè en paraules seves: «Aquella gent eren molt estranys!». Llavors va anar a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Reconeix que tampoc no li va servir de res, només per marxar d’Osona durant una temporada. Pensa que els professors eren molt dolents o, com diu ell, «pèssims». Allà s’avorria de mala manera, perquè es passaven les hores fent presentacions en PowerPoint. Creu que si sempre hagués anat a classe, hauria perdut la creativitat. No suportava que aquells teòrics atribuïssin a les pel·lícules que interpretaven coses que el director no hauria pensat mai. Ell, tot i que no ha tingut mai clar el camí, pensa que les persones que tenen un punt de geni i que són creatius fan les coses per intuïció i que no els cal teoritzar. Això el posa molt nerviós: Dalí era Dalí i no cal buscar-li més explicacions, perquè hi ha personatges que no en tenen. I encara menys l’humor, que, tot i seguir uns paràmetres, no deixa de ser anàrquic i caòtic, de manera que la majoria d’anàlisis són sobreres.Bona 4Per a ell una de les principals universitats va ser Cal Peyu. Cal Peyu era el restaurant dels seus pares a les Masies de Voltregà, on, des de la barra, parlant  amb aquella gent que cada dia anava al bar, va començar a tenir les seves primeres idees humorístiques. Durant aquells anys, de mica en mica i sense adonar-se’n, omplia el rebost d’on després sempre ha anat pouant. Ara, vist amb perspectiva i conscient que l’humor és observació, s’adona que també s’ha nodrit d’altres elements. La seva infància no va ser com la de la majoria de nens de la seva edat. Els seus pares, enfeinats al restaurant durant el dia, no eren mai a casa i ell, junt amb el seu germà, es refugiava a casa d’uns veïns grans que gairebé els varen fer d’avis. Als vespres la seva mare no volia que anessin a dormir fins que el pare arribés de treballar. Per això, mentre els seus companys ja feia estona que eren al llit, amb el seu germà es passava l’estona mirant la televisió fins a altes hores: Crónicas marcianas, Sense títol, La cosa nostra o qualsevol programa considerat inadequat per a un nen de vuit o deu anys. Malgrat tot, ara que molta gent creu que les pantalles són dolentes per als més petits, a ell no li han anat malament. Sobretot perquè, després de veure aquests programes, amb el seu germà —que per a ell va ser molt important que poguessin compartir habitació—, es dedicaven a fer paròdies d’en Buenafuente o en Sardà fins a altes hores de la matinada. Potser algun savi actual diria que als seus pares els havien d’haver retirat la custòdia dels fills. Per a ell, el pare i la mare sempre han estat molt importants, però no els ha considerat mai els seus amics, fins i tot, sempre li ha semblat millor així, perquè poder fer bestieses de l’alçada d’un campanar sense que ells se n’assabentessin també els aguditzava l’enginy. L’educació que li varen donar els pares, encara que fos per desatenció, era més liberal que no pas aquesta sobreprotecció actual. A ell no li fa res que la seva filla aprengui tot el que es diu a casa, encara que sigui «puta Espanya»; i creu que si no ho fem així, arribarà un dia que el políticament correcte ens matarà a tots.Bona 5Està convençut que a la vida ens avorrim més que no pas ens ho passem bé. Per tant, té molt clar que hem de deixar que els fills s’avorreixin, i que això també forma part de la pedagogia. Fins i tot fent humor hi ha un ritme perquè la gent pugui descansar; seria impensable riure des del minut zero. Tampoc no creu que sigui necessari estar totalment informats sobre el sexe, potser si ens ho expliquen tot arribarà un dia que perdrem el desig d’experimentar. Amb tot, aquests seus pensaments particulars sobre l’educació, que a ell li han anat bé, no té gens clar si poden ser bons per a tothom.

Va començar fent pastorets i teatre amateur amb companyies de la comarca on el director sempre era professional. Això va ser primordial per nodrir-se i trobar el camí que l’ha portat cap a aquest seu món. Quan començava, no va ser fàcil que li truquessin per fer un espectacle; va haver de picar molta pedra. Després de tot un estiu tancats al teatre de Sant Hipòlit de Voltregà, ell i un seu amic, varen tenir enllestit el primer espectacle. Ells mateixos, guia telefònica en mà, es varen oferir a molts dels ajuntaments del país.

Després, gràcies al programa El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac, el seu nom es va fer conegut i va poder començar el seu primer monòleg: Jo tinc un amic.

Molt aviat va descobrir que la gent riu sobretot amb aquells petits secrets que un mai no gosaria explicar a ningú i que, quan els sent dir a un altre, reconeix íntimament que allò mateix també li ha passat a ell. Totes aquestes petites històries se les prepara ell i creu que no seria el mateix si les hi preparés una altra persona. Però, això sí, procura que les idees només li vinguin en hores laborals! Minuts abans de cada espectacle, entre cametes, sempre que pot escolta el públic, perquè aquella remor l’inspira. Quan actua li agrada més ficar-se amb un col·lectiu de persones que no pas fer-ho amb individus concrets. Normalment el seu humor tendeix a l’absurd, i, tot i que no està pensat per a les criatures, hi ha pares que a les festes majors s’obstinen a posar els nens al davant de tot, com si ell fos el cangur. Aquesta és una de les coses que el posa més nerviós, perquè als petits no els interessa gens un humor que no va adreçat a ells i, com és natural, es passen l’estona jugant o cridant.Bona 6Li agrada molt la seva feina, perquè no és rutinària. Ara, cada dia li cal reinventar-se, però si no treballés en el món de l’espectacle, canviaria de feina constantment. No li faria res ser cabrer, escombriaire, pagès i, si pogués ser, li agradaria provar tots els oficis.

No li fa res que li diguin coses quan va pel carrer, però no tant quan va acompanyat, perquè haver-se d’aturar ho veu com una falta de respecte per als qui l’acompanyen. Tampoc li agrada gaire que, quan passeja la seva filla amb el cotxet —l’Arlet, que ara té quinze mesos—, li preguntin coses com ara si s’assembla a ell, sobretot en el moment que ha aconseguit fer-la adormir. Llavors sense mostrar el seu enuig, perquè no la toquin, els contesta: «Sí, és clavada al pare, fins i tot té la mateixa barba!».

Fa poc he pogut veure una actuació d’en Peyu en directe i, a dalt de l’escenari, entre frase i frase, fa unes petites pauses que et conviden a parar l’orella. Però, com diu ell, no sabria explicar com han de ser els tempos, perquè li brollen de manera innata. El seu to de veu és tan característic que el fa inconfusible només de sentir-lo. El personatge s’alimenta de com és ell, les paraules osonenques i particulars que diu, amb el permís de Fabra, i la seva manera de pronunciar-les li donen personalitat. Quan prepara els guions, fins i tot ell mateix riu de les coses que ha escrit.Bona 7Em va explicar que fora de l’escenari és una persona molt tímida. I, malgrat que ell s’expressava seriosament, la seva fonètica tan particular i la manera de pronunciar les paraules, sobretot l’entonació dels adjectius, feia que amb costés seguir la conversa sense posar-me a riure. Abans d’acabar la xerrada li vaig preguntar quin era l’acudit que representa més bé la seva manera de ser, i sense cap mena de dubte em va dir que el seu preferit era un que explicava l’Eugenio: «Una vegada hi havia un boig que es passava el dia amb un embut a l’orella arrambat a la paret que donava a l’altra habitació. El director del manicomi, cansat de veure’l sempre de la mateixa manera, li va demanar l’embut i ell també el va posar a la paret, però passats uns minuts li va tornar dient-li que no sentia res. Llavors el boig li va contestar: “Doncs miri, així tot el puto dia!”.»Bona 8