Quan les ombres es fan llargues

       Tenia setze anys i el meu món era la bicicleta. M’empassava els quilòmetres com si els pedals m’alimentessin.

         Una tarda de juliol, ja de tornada a casa, a l’hora que les ombres es fan llargues, em vaig estimbar per un marge des de la cresta d’una cinglera. Allà, els esbarzers, els plançons d’alzina i les herbes del bosc em varen barrar el camí que em portava fins al fons del precipici.

Recordo el silenci, encara. Tot s’havia aturat: els ocells, la remor de l’aire fi que movia les fulles durant el crepuscle de la tarda i fins i tot el cor, que ni me’l sentia bategar. Amb el cos estirat de cap per avall, la sang se m’escolava a regalims tebis fins als cabells. Volia pensar que només era una caiguda, però alguna cosa m’estava recordant les paraules d’un llibre que parlava del comiat: “La mort arriba en pau, perquè quan cridem immersos en el dolor, encara estem lluny del final”.

El record de quan havia caigut se’m va esborrar, però no la imatge de qui em va alliberar d’una mort segura. Em costava obrir els ulls amarats de sang mentre una veu tendra i desconeguda em deia paraules com si tot fos un somni. De mica en mica m’anava despertant dins d’una calma plaent: res no em feia mal, tot era dolç, gairebé com si la veu que m’arribava fos el perfum d’una herba miraculosa. Encara avui sento l’olor que desprenia el mocador suau i sedós, amb el que m’anava netejant les parpelles tancades. I com, a poc a poc, se m’anaven obrint fins a adonar-me que aquella veu càlida i llunyana era de la noia més maca que havia vist mai. Em mirava amb uns ulls clars i transparents, tenia la pell com la cera setinada, els cabells del color del blat madur i els seus manyacs semblaven carícies de bressol. Encara tinc ben present la seva brusa blanca amb els dos botons de l’escot descordats que ensenyaven l’entrepit com si fos el camí de pujar al cel.

Abans que es tanquessin les portes de l’ambulància, ens vàrem mirar fixament mentre em somreia. Després la vaig perdre per sempre, igual que la memòria d’aquells primers instants de la caiguda. La imatge d’aquell somriure m’havia deixat un record que, des d’aleshores, enyoro constantment i m’allunya de qualsevol sofriment. Des d’aquell dia no puc deixar de pensar en ella com el meu primer amor. La veig i m’omplo de la seva olor intacta, la mateixa que guardo al pensament. Sento com si el primer batec d’aquell sentiment se m’hagués gravat amb foc a dins del cor.

El perfum d’aquell indret em va quedar impregnat amb el record de la seva imatge de tal manera que mai més no he estat capaç de deslligar-los. Avui encara sento la farigola, el romaní i el fonoll com si el meu pensament retrobés la vida amb les herbes aromàtiques.

Sense adonar-me’n, els anys han anat passant i cada estiu camino per aquell indret esperant que en qualsevol moment la pugui tornar a veure. Alguns dies, durant el llustre de la tarda, m’he assegut al mateix marge del precipici i li he escrit les paraules que mai no deixo de pensar. Fins i tot les he llançades pel cingle amb papers caragolats com si alguna veu, a dins meu, em digués que viu en un relleix del cingle on les àligues passen la nit.

Un dia, mentre escrivia, en el mateix lloc on vaig tornar a la vida i a l’hora que les ombres es fan llargues, de cop i sense entendre què passava, vaig veure com una llengua de foscor tenyia el verd dels arbres del meu davant i, en aquell mateix moment, el soroll esmorteït d’un motor va trencar el silenci que sempre m’acompanyava. Astorat per aquella visita inesperada, els meus ulls varen mirar, embadalits, la imatge d’una noia que baixava d’un cotxe. Una noia amb els ulls clars i transparents, la pell fina com la cera setinada i els cabells del color del blat madur. Es va acostar fins al caire del precipici i va llançar-hi un ram. Un ram de flors, fonoll, farigola i romaní, però els esbarzers, els plançons d’alzina i les herbes del bosc el varen aturar.

Ment.re caminava, a poc a poc, per la cresta d’aquell cingle ens vàrem mirar fixament i vaig sentir que m’encomanava una pau coneguda. Després es va aturar i, amb els ulls tancats, va inclinar el cos com si volgués seguir les flors, però amb calma i sense cap ànsia de voler fer res més, va pronunciar unes paraules gairebé mudes: “Fins aviat, mare, t’enyoro molt!”

escanear0001