Qui soc?

Vaig néixer en una masia de la vall del Ripollès, concretament a La Roca, de Sant Joan de les Abadesses. Allà em vaig enamorar del món rural, malgrat que la meva vida professional hagi transcorregut apartada de la pagesia. Potser perquè en aquells anys, com que encara tot es regia per la figura de l’hereu, els fadristerns havíem de buscar-nos una altra feina.

Avui em presento en aquest meu blog que es titula NO T’HO PUC DIR, però sí que us confessaré algunes intimitats: no vaig anar a escola o a “colègit”, de la manera com ho dèiem llavors, fins als set anys i m’agrada que fos així. Personalment me’n sento orgullós, i no diré que seria bo per a tothom, perquè no tinc cap mena de criteri ni coneixements pedagògics per sostenir-ho. Penso que veure com et regalima la sang dels genolls i familiaritzar-te amb el color vermell mentre descobreixes que no et mors, o rodolar pels marges sobre un llit d’ortigues jugant amb la natura i descobrir que les butllofes tampoc maten, em fa pensar que aquest privilegi em va enfortir. Potser aquests anys són molt interessants per començar a preparar-se per la competició del món modern que ens espera, però poder gaudir d’una infància sense cap esclavitud d’horaris ni disciplina, només allargant la ignorància acadèmica que també és proporcional a la innocència, em sembla una manera fantàstica d’agafar embranzida cap a la primera volada.

Vaig començar el batxillerat a vint anys i des d’aleshores que m’ha agradat escriure. M’agrada escriure, perquè quan ho faig puc anar dient allò que vull dir, mentre que les paraules en veu alta no les pots tornar a collir. Qualsevol art necessita el do i un esforç constant per exercir-lo amb dignitat, però l’escriptura, per si sola, no n’hi ha prou d’anar-la practicant, també necessita una lectura paral·lela i constant. No tinc la capacitat lectora per llegir qualsevol llibre, però sí per comprendre els que a mi m’agraden, dels quals n’extrec l’empatia necessària per connectar amb els meus lectors. Conec moltes persones que tenen la capacitat d’escriure, però mai no han publicat res. Segurament, això demostra que aquests factors a que em referia no són suficients sense la imprudència de pensar que la teva escriptura pot agradar a algunes persones determinades.

Actualment visc a Olot i abans d’endinsar-me en el món literari, com a mestre industrial, projectava matrius i motlles. Més tard vaig entrar al món empresarial per dedicar-me a la impressió i al disseny d’etiquetes autoadhesives.

La veu de la viola, finalista del Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa / 29è Premi Literari Països Catalans – Solstici d’Estiu, és la meva segona novel·la. Anteriorment vaig publicar Les sabates descordades, de la qual s’han fet fins ara sis edicions. Soc coautor dels llibres de relats 10 Mirades 10, Mira’m als ulls del Premi de Relats de ”la Caixa”, Tretze petits grans relats del concurs Platypus de Terrassa, Lluitem junts (antologia solidària de la Garrotxa) i El superheroi esguerrat i altres contes del Premi literari Miquel Arimany de narrativa.

En els darrers cinc anys he guanyat el primer premi de les Homilies d’Organyà en la categoria de relats viscuts, el primer premi de relats curts de l’Ajuntament de les Preses, el segon premi Sant Jordi del Diari de Girona, el premi Moritz al Certamen Literari de Cartes d’Amor de Sant Joan de les Abadesses, i també he sigut finalista d’altres concursos literaris.

salvador

Fitxa de l’autor al portal de la Institució de les Lletres catalanes