Rosa Comas

bona-1.jpg

Tenir hora

Aquell dia, Girona estava tan elegant vestida amb flors de tota mena que fins i tot vaig fer marrada per anar a veure la Rosa Comas, la rellotgera que m’havia donat hora. Havíem quedat al seu taller del carrer Ballesteries, 45.

Mentre hi anava, des del pont de les Peixateries Velles, amb els seus laberints de bambú i telescopis de vímecs que enfocaven el campanar, tot el Barri Vell semblava un jardí de flors. Les escales de la Catedral estaven plenes d’arbres assedegats amb les seves arrels escampades pels graons, com si encara els quedés un bri d’esperança per trobar algun forat a la pedra amb terra humida. Tot seguint cap als Banys Àrabs, vaig poder veure pantalons texans rebotits de margarides i d’espígol; també sacs gegants curulls de flors de tots colors que brollaven pel cim per trobar abans la llum del sol.20190510_193912Quan vaig arribar, la Rosa va mig abaixar la persiana com si des d’aquell moment només poguessin entrar els més petits. La botiga estava atapeïda de rellotges de paret, de peu o d’antesala, i també la màquina d’un de campanar que havia arreglat de feia poc i que el client encara no li havia anat a buscar. El taller era petit, amb uns finestrals que donaven sobre el riu i, moure’s per la rebotiga amb tota mena de rellotges al voltant, era com navegar transportant l’hora sobre les aigües de l’Onyar. Només un marcava l’hora exacta; amb els altres n’hi havia moltes per escollir: uns passaven del migdia, altres encara eren a la matinada i algun estava aturat esperant que la Rosa li donés corda. Els que no volen rodar, els posa a les deu i deu amb la cara del somriure o com diu ella: «L’hora optimista». Allà, dins d’aquell espai, els tic-tacs sonaven constantment com si un volgués eclipsar l’altre, però després d’una estona l’oïda s’hi acostumava i els sons de les hores, que mai no es posaven d’acord, et feien adonar que el silenci només era un miratge.Bona 2La Rosa, enamorada de la seva feina, forma part d’aquest vell ofici que es pot desenvolupar sense necessitat del corrent elèctric. Ella és la quarta generació dels Comas que encara exerceix en l’ofici d’arreglar rellotges antics. El seu besavi, Josep Comas i Basuldo, nascut els anys vint del segle XIX a Can Matamala de l’Estanyol, es va caracteritzar per ser un home de diversos oficis i molt conegut arreu de la comarca de la Selva: feia de pagès, tocava a les festes amb un petit òrgan que portava a l’esquena i fabricava rosaris i medalles que ell mateix anava a vendre al mercat del dilluns a Santa Coloma de Farners i a diferents pobles quan feien novenaris o septenaris. Amb totes aquestes feines encara li va quedar temps per aprendre l’ofici de rellotger. El seu mestre va ser el rector de l’Estanyol, que coneixia aquest ofici i que el va introduir en aquest món. Uns anys més tard, quan va ser capaç de sortir-se’n per ell sol, es va establir com a rellotger a Salitja, al municipi de Vilobí d’Onyar, en una casa que s’hi havia comprat. Potser la Rosa, a part de seguir l’ofici, també ha seguit el corrent del riu! Segons em va explicar la besneta, era un home que treballava gairebé totes les hores que marcava el rellotge. Tan gran era la seva obsessió per la feina, que damunt la teulada de casa seva s’hi va fer construir el taller en una mena de torratxa envoltada de finestres per disposar de més hores de llum.Bona 4En aquells anys, les masies allunyades del poble quan volien tenir hora la llogaven al rellotger. El lloguer, com tots els tractes de pagès, es feia de paraula amb el simple gest de donar-se la mà. El rellotger havia de fer el manteniment i cada anyada, després de la sega, passava a cobrar l’arrendament. Normalment el preu de «tenir hora», que sempre es pagava amb espècies, era mitja quartera de blat per un rellotge de peu dels anomenats Morez fabricats a França i un quart per un de Ratera. Els de Ratera, fets a la Selva Negra, sortien més barats i lleugers, perquè gairebé totes les peces eren de fusta menys alguns petits mecanismes que només podien ser de ferro. Pel pes, aquestes màquines les podien transportar a l’esquena, una joia per als contrabandistes, que les entraven per camins de muntanyes sense gaire esforç. Els inexperts creien que aquesta mena d’estris, sense l’esfera ni la caixa ni els pesos, que després d’entrar-los a Catalunya s’acabaven de fabricar aquí, eren una «ratera».Bona 10Segons l’historiador Joaquim M. Puigvert i Solà, el rellotger de Salitja, besavi de la Rosa, va arribar a tenir més de cent rellotges llogats a diferents masies de la comarca que volien «tenir hora». Ell els comprava a un distribuïdor de Barcelona ja amb el seu nom i el de Salitja gravats a sobre de la porcellana. La Rosa encara guarda un despertador amb les inicials de Josep Comas i Basuldo escrites a l’esfera.

En aquells anys, a diferència d’ara, ningú sentia la necessitat de ser propietari absolut de les coses, però quan al rellotger ja no li va sortir rendible llogar els rellotges per l’encariment dels materials més les reparacions que anaven a càrrec d’ell, els llogaters es van anar quedant els rellotges perquè els feia un preu molt assequible. Fins fa poc, en alguna casa de pagès de la comarca, es podien trobar rellotges amb la inscripció del conegut rellotger de Salitja. En Josep Comas estava herniat (o trencat, com deien llavors), i gràcies al braguer que portava es va salvar d’un atemptat. Després, sospitant que havia estat el fill gran, el va desheretar. En Gabriel, el segon dels seus fills i qui seria l’avi de la Rosa, que va ser el nou hereu, és qui va continuar la nissaga d’aquesta família de rellotgers. Cada vegada que un rellotge arriba a les mans de la Rosa, la primera mirada és per llegir la inscripció. Personalment, jo desconeixia que els noms gravats a l’esfera corresponien al propietari. El propietari normalment era un rellotger que llogava els rellotges a famílies que volien tenir hora.bona-9.jpgLa conversa amb la Rosa va ser una classe magistral; potser la precisió i la complexitat d’aquestes màquines encara em va despertar més l’interès. Segurament, la rellotgera, que coneix l’ofici, no ho veu de la mateixa manera, però a mi em costa molt imaginar-me que aquestes rodes dentades, àncores i altres peces diminutes es poguessin mecanitzar a cases particulars. Fins que la Rosa m’ho va explicar, jo sempre vinculava aquestes feines artesanes amb les llargues nits d’hivern de les famílies suïsses, famílies que treballaven darrere els vidres mentre la neu anava caient a l’altra banda de les finestres, però, segons m’explicava, els primers rellotges eren d’Anglaterra, França, Alemanya… Els de ratera de la Selva Negra, els d’antesala amb la seva soneria solemne, que encara són joies del passat, es fabricaven a Morez, municipi de la Borgonya francesa a prop de la frontera suïssa. Els rellotges de Morez, amb els seus carillons musicals i tota mena d’incrustacions de porcellana, encara toquen l’hora puntualment, com si el temps només el marquessin per als altres i el seu el tinguessin aturat. Actualment potser l’hora ja no és important, però la presència majestuosa dels rellotges en una casa, amb el seu pèndol basculant durant un segon d’anada i un altre de tornada, o fraccions de temps constant, relaxen qualsevol ment estressada.bona-3-1.jpgLa Rosa, malgrat ser besneta, neta, neboda i germana de rellotgers, va començar la seva vida professional en una fàbrica de reactàncies per a tubs fluorescents. L’Àngel, el seu pare, per circumstàncies de la Guerra Civil, va fer de pagès. Ella, tot i que tenia una bona feina, cada matí quan es posava la bata i agafava el tornavís, es preguntava: «Com puc cremar la meva vida seguint un horari estricte i treballar sense sentir-me motivada?». Per sort i per atzar, un rellotger d’Olot li va proposar el repte d’arreglar un rellotge de campanar. Assessorada per vells experts, consultant llibres i amb molt d’esforç, va aconseguir sortir-se’n airosament. Després, des de casa, va començar a treballar per a uns quants rellotgers a qui els arribaven encàrrecs que ells no podien assumir. Ella recollia els aparells i els tornava arreglats, fins que de mica en mica va poder fer la feina que l’omplia i que la feia sentir realitzada. Ara, anys després, al taller botiga que gairebé navega sobre les aigües de l’Onyar, se sent feliç amb el que fa. Quan li arriba l’encàrrec d’un rellotge gran es desplaça fins al lloc on està instal·lat, el desmunta i s’emporta la part que necessita reparar. Al taller té tota mena de recanvis, però, com diu ella, mai no trobes just la peça que necessites, i sempre li cal algun ajustament. Des d’un petit torn retoca els eixos i els deixa com si fossin originals. Quan les feines requereixen molta concentració, se les emporta al Port de la Selva, i amb la companyia del blau del mar es passa el cap de setmana fent que aquell desitjat tic-tac soni rítmicament sense aturar-se.Bona 6Un dels rellotges que menys ha reparat la Rosa, per manca d’avaries, és el Roskopf. El Roskopf, amb una fonètica aparentment russa, portava el cognom del seu inventor Georges-Frédéric Roskopf, un alemany nacionalitzat suís. Aquest rellotge de butxaca, en el seu moment i salvant les distàncies, va ser com els cotxes de la marca Ford. Pel seu baix cost el poble se’l podia comprar, perquè costava menys diners que no pas la setmanada que cobrava un obrer; el mateix Roskopf el va denominar «rellotge del proletariat». El secret d’aquest baix cost era la reducció de peces: va passar d’unes cent seixanta, dels aparells de l’època, a poc més de la cinquantena. Però era molt robust. Només portava els mecanismes imprescindibles; fins i tot havies de moure les broques amb els dits per posar-los l’hora i minut. També va suprimir les moltes el·lipses de robí a només una, i encara perquè era totalment imprescindible. Amb aquesta conversa vaig poder entendre per què aquells avis més entesos de la meva infància presumien de tenir un rellotge de butxaca amb molts robins. Perquè els robins, pedres de color vermell que encastaven dins del mecanisme de la màquina que feien la funció de dau, eren un luxe que els encaria i que en els Roskopfs no es podien permetre.bona-7.jpgLa Rosa ha anat descobrint que amb la seva feina el client no li paga la reparació; li paga la satisfacció d’un sentiment. Poder guardar una joia amb la mateixa activitat que un seu avantpassat utilitzava en el seu dia a dia fa que el plaer esdevingui una necessitat. Poder veure com aquelles busques roden amb el mateix pas i repeteixen hores que un dia varen omplir de joia o de tristesa a familiars que mai no has conegut, et fa sentir com si viatgessis cap al passat quan encara era un luxe tenir hora.bona-12.jpg