Refugis

 Benvolguda Elena,

M’ha costat encapçalar la carta, perquè els records em traeixen i els dits em fan escriure “estimada”. Fa pocs dies que ens vàrem dir adeu per sempre i només ara em sento capaç d’escriure’t amb paraules sinceres, després del meu amor destrossat.

Vaig tornar al poble i aquí, com moltes vegades t’explicava, les estrelles brillen més. Per sort, no tenim el vel que sovint abriga la teva ciutat. Aquella nit era nit de lluna plena, com si volgués trencar la foscor del meu camí. L’auto de línia em va acostar fins a la vall i després vaig pujar a peu, acompanyat amb el reflex del sol de nit. Necessitava pensar, no volia explicar les meves misèries a ningú, i encara menys a casa meva. Vaig arribar més tard de mitjanit, i la mare, com si m’esperés, mirava la lluna des de l’eixida. Em va demanar si havia sopat, sense fer-me cap més pregunta. A ella li agrada escoltar i, quan parla, només ho fa com si em volgués treure la tristesa del meu passat. La mare s’ha fet gran, però encara té el cap clar i un sentit natural que sovint sembla que em llegeixi el pensament. Només coneix el poble i una mica la vall, però l’experiència de conviure entre la natura li ha donat una intel·ligència que la universitat mai no em va ensenyar.

A prop de casa hi ha un roure immens. De petit era el meu refugi i molts dies, durant el llustre de la tarda, ens fèiem companyia. Avui m’he tornat a asseure amb la soca fent-me de respatller, mirava la carena més llunyana, pensant que era la mateixa que junts veiem des de l’altra banda. Aquí, al seu costat, hi he après moltes coses: he vist com el pes de la neu li esqueixava algunes branques, com les puputs niaven a les seves entranyes i com altres animals vivien dels seus fruits; però, sobretot, m’hi he vist a mi quan de mica en mica, durant la tardor, li cauen les fulles com si es despullés dels seus records. Ha caigut la tarda, i sense adonar-me’n, acompanyat de la meva solitud, se m’ha fet negra nit mentre pensava com oblidar-te. Crec que el pitjor d’un desamor és no poder esborrar els records. Tampoc et culpo, perquè vaig ser jo qui et va trobar, sense adonar-me que no eres per a mi. Potser el meu error va ser creure que les teves promeses eren sinceres, perquè jo ho esperava tot de tu.

Posaré l’adreça a la carta i la meva butxaca serà la bústia. Sé que t’arribarà quan em despengin d’aquesta corda que guardo al meu costat. El roure té una branca horitzontal que ha aguantat la neu de molts hiverns, de la mateixa manera que suportava el balanceig del gronxador de quan jo encara era un nen.

Elena, no és culpa teva, el meu adeu només és el fruit del destí. Sols recordo una decepció, però, això sí, és més gran que no pas la immensa felicitat de totes les nits d’amor. Fins i tot t’agraeixo les teves mentides; d’elles m’he guardat el teu dolç “t’estimo”, perquè és una paraula que m’ha mantingut viu fins avui. Lluny de tu, he descobert que el silenci em parla i que la solitud em turmenta. No em fa por la mort, perquè et puc veure sense obrir els ulls. Quan llegeixis aquesta carta…

* * *

Elena, han passat gairebé cinc anys des del dia que t’escrivia la carta que acabes de llegir. De cop, quan ja l’estava acabant, vaig sentir uns esglais de la mare, gairebé com crits de mort. Per sort, no varen ser els darrers, perquè durant els primers anys, cada vegada que els meus records em tancaven la llum i l’alegria de viure, fingia que s’estava morint. Avui, després del seu enterrament, he obert la caixa de núvia on ella guardava els seus secrets més íntims. A part d’una llibreta on hi havia el telèfon de la noia que un dia va passar, “casualment”, dient que buscava feina de cuidadora i que avui és la meva dona, hi he trobat la carta. La carta estava junt amb la corda com si l’hagués estirat d’un pou profund. Sovint me les imaginava a la cinglera de sota el roure pensant que devien reposar en algun relleix on només poden arribar les àligues.

Estic feliç amb la noia que va cuidar la meva mare fins ahir, però sobretot amb la filla que m’ha donat. Voldria que la coneguessis; és un encant de criatura. La meva mare, que li era àvia i padrina, li va voler posar                                                                                    Elena.

20171216_102041_2