El rellotge que marca l’aigua
Josep Salvans i Picart, conegut com en Pepet de Rodonella, és un dels saurins més efectius del nostre país. Segons la definició, un saurí és la “persona que amb una vareta a la mà o altre mitjà endevina o pretén endevinar l’existència d’aigües subterrànies o altra cosa oculta sota terra”.
El nostre protagonista va néixer fa noranta-dos anys al Mas Rodonella de Sant Joan de les Abadesses, una de les darreres cases de Baga Avall del terme municipal. Per anar-hi cal passar pel Pont de Ferro que travessa el riu Ter; un pont que quan el tren encara arribava fins a Sant Joan era un pas exclusiu de la Renfe. En Pepet encara recorda bé els cinc milions de pessetes que va haver de pagar per obtenir-ne el dret de pas després d’una complexa i llarga negociació. Uns diners que varen servir per sorrejar-lo i pintar les tones de ferro que conté la seva l’estructura i que donen nom al pont. Actualment, també és el pas de la Ruta del Ferro, just a la partió entre Solei Avall i Baga Avall. Sota el sauló trepitjat d’aquest pas, encara s’hi amaguen els antics raïls del tren esperant aquelles màquines de fum que, amb el seu pas, eclipsaven el sol de la via que seguia la vall de Sant Joan.
En Pepet és un home que parla pausadament amb un petit somriure de murri; d’aquelles persones que les veuen a venir de lluny. Els anys li han robat alguns centímetres, però amb els elàstics que li estiren els texans, la gorra i la camisa de quadres encara seria l’escollit d’algun director de cinema per fer-lo protagonista d’una pel·lícula d’aquelles de vells grangers americans.
Quan vaig saber el poder que tenia en Pepet i amb quins estris era capaç de trobar l’aigua subterrània, de seguida vaig anar-lo a veure, perquè ell era un candidat perfecte per incloure’l en aquesta pàgina de «Complicitats», dedicada a les professions que encara es poden exercir sense necessitat del corrent elèctric.
En Pepet va començar quan tenia vint-i-dos anys. Va ser quan el seu pare va contractar un saurí perquè busqués aigua a la seva casa de Rodonella. Aquell dia, i per primera vegada, va veure clar que ell també seria capaç de fer aquella feina. De seguida va adonar-se que, a diferència de qui li havia fet obrir els ulls, ell podia sentir l’aigua dels aqüífers sense aixafar-la, com diu ell. O sigui fora de la vertical de la veta subterrània. Llavors encara li faltava tota l’experiència que demana aquest ofici, però s’hi va començar a engrescar sense escatimar-hi hores de pràctiques. Aquells dies es va comprar un llibre que parlava de totes aquestes tècniques; unes tècniques que només amb l’experiència i el poder de concentració fan que els càlculs flueixin sols. Malauradament, aquell llibre, passats els anys, se li va extraviar quan es varen fer la casa nova.
Les vetes d’aigua són com els camins del mar i compliquen molt la feina del saurí, perquè quan una veta es ramifica i aspiren aquella aigua, pot passar que s’eixugui en pocs minuts perquè la veta principal tira més que la bomba que l’absorbeix fins a la superfície de la terra. Sovint també troba aigües salades que passen per alguna guixera i que ha de desestimar perquè ningú no vol. Les profunditats dels aqüífers d’aigua són diverses, fins i tot, tal com ell mateix ha pogut comprovar, travessen els rius. Una vegada va descobrir una veta d’aigua amb un cabal de mil litres per hora. Aleshores, buscant en aquella direcció, la va trobar a l’altra banda de riu, just on el propietari volia foradar el nou pou. Per la profunditat i pel cabal, ell va poder saber que es tractava de la mateixa veta. Antigament hi havia la creença que les aigües subterrànies morien sota els rius de superfície. Però ara se sap que, segons la profunditat, travessen per sota sense perdre el seu cabal.
Ell no té clar si per aconseguir la plena perfecció d’aquest ofici, s’hi ha de néixer o se n’aprèn, però sap molt bé que, si no tens la capacitat de concentració, quan el pèndol s’engega, no aconseguiràs mai interpretar-lo. El seu pèndol, segons la quantitat d’aigua localitzada, el cabal o la profunditat, li pot fer tota mena de moviments: rotació, vaivé, trontoll… Llavors ell, amb la seva experiència, pot llegir les lectures que li està mostrant. En Pepet de Rodonella fa servir de pèndol un antic rellotge de butxaca espatllat, perquè la base més important és que sigui un pes metàl·lic que pengi d’una cadena o d’un fil flexible. Tothom té la seva tècnica; altres saurins utilitzen unes varetes primes que no siguin gaire rígides, però ell té la capacitat de saber el punt exacte d’on han de foradar. Ho sap perquè prèviament comprova que cap a la dreta o cap a l’esquerra els moviments perden intensitat i així el maquinista que l’acompanya sap que no es pot moure ni un sol pam d’on ell ha clavat l’estaca.
Amb els seus noranta-dos anys porta trobades unes tres-centes deus d’aigua subterrànies i creu que només s’ha equivocat en un deu per cent. Actualment, encara està en plena forma per fer aquest ofici. Gràcies a l’experiència que ha anat adquirint amb el pas dels anys, també pot detectar petits corrents de gas que podrien marcar el mateix senyal com si fossin d’aigua i això fa que no hagin de foradar en va. Com diu ell: «Les vegades que trobo gas m’ho diu més el cap que no pas el pèndol». La profunditat per on passa l’aigua és la dada menys fiable, perquè les diferents capes de material –terra, roca sorra…– poden ser tan diverses que li fan perdre la precisió i quan hi ha alguna bauma entremig encara pot desballestar més els càlculs.
Normalment, Perforacions Casany és l’empresa que forada els pous que ell detecta. Amb l’extracció del material que la màquina puja mentre van perforant, saben els diferents materials que troben i, quan arriben a la profunditat estimada, tothom està expectant, sobretot el propietari que ha de pagar les hores. Quan arriba el moment esperat, els materials sòlids de cop es converteixen en l’aigua desitjada. Si per sort troben una deu d’aigua que baixa d’una cota més alta d’on han començat a foradar, no els cal cap bomba perquè puja fins a la superfície buscant el nivell tal com funcionen els vasos comunicants. Però això, que seria el més desitjable, com el miracle que de cop naixés una font a la porta de casa, passa molt poques vegades.
L’ofici de saurí li ha portat moltes alegries. Una vegada el varen fer anar al Sitjar: una casa amb poca aigua que havia estat propietat del cantant Joan Manuel Serrat. El nou propietari ja havia fet tres pous i encara no tenien el mínim desitjable. Llavors, va voler canviar de saurí i aquesta vegada per sort o perquè en Pepet sap fer molt bé aquesta feina, va detectar una veta de dos mil litres molt a prop de la casa i no solament es va confirmar la troballa sinó que fins i tot va superar les previsions. El nou propietari estava tan content que en Pepet, amb el seu somriure de murri, em va dir: «Només li va faltar fer-me petons».
Una altra satisfacció que encara recorda va ser a la planta baixa de les oficines d’un banc important. Allà hi passava un desaigua que s’havia embossat però ningú no sabia per on passava el tub i haurien hagut d’arrencar tot el paviment. En Pepet de Rodonella amb el seu pèndol de rellotge espatllat va fer les pertinents comprovacions i va assenyalar una de les rajoles. Llavors, el paleta, de seguida va descobrir que a sota mateix hi havia el punt just de l’embussament. Amb el seu to irònic també em va explicar les paraules que li havia dit el director del banc: «Josep! Aquí no vingui més amb aquest pèndol, perquè amb el seu poder detectaria la rajola on amaguem els diners!».
Conversa entre el saurí Josep Salvans i Salvador Vergés
Primavera de 2023
No t'ho puc dir 